Xus Lluelles, historiadora: “Sud Radio va néixer amb una clara vocació: fer la punyeta a Radio Andorra”

Quinze dies enrere hi parlàvem a compte d’‘Història econòmica d’Andorra’. Ara hi tornem per ‘culpa’ de ‘Les ràdios andorranes: una qüestió de sobirania’, fascinant mirada al nostre segle XX que posa negre sobre blanc els interessos econòmics i politics que van possibilitar tant el naixement com la defunció de les dues històriques emissores. També, les inesperades conseqüències pòstumes, entre les quals Lluelles col·loca la Constitució del 1993.

Sembla com si Radio Andorra concités al país més simpaties ara que no quan emetia.

No ho veig així. Pensa que va existir durant mig segle i que forma part de la memòria històrica de dues o tres generacions.

Se la sentia com una cosa andorrana de debò?

Sens dubte. Hi ha molta consciència del paper que va tenir per difondre la imatge del país per tot el món, a cavall de la celebèrrima sintonia, “Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”, en la meva opinió la millor campanya de màrqueting que mai hem tingut. Crec que era una emissora estimada. Una altra cosa és que s’acabessin d’entendre els complexíssims equilibris polítics que hi ha al darrere de l’afer de les ràdios.

Sud Radio sí que és clarament percebuda com una emissora francesa, de fora.

És que a diferència de Radio Andorra, que va ser una concessió del Consell a un ciutadà andorrà, Sud Radio va ser una imposició del copríncep francès, la concessió es va atorgar a Sofirad, que era una societat pública també francesa, i només va emetre durant tres decennis. El fet que s’aixequés al cap del port ja genera una distància física que acaba sent psicològica.

Som al 1935: per què Trémoulet i companyia tenen l’ocurrència de plantar una emissora precisament a Andorra?

Cal tenir en compte la qüestió de les ràdios perifèriques...

De què parlem, quan parlem de “ràdios perifèriques”?

A banda del sentit estrictament geogràfic, són estacions que emeten per al territori francès des de fora del territori francès i que queden per tant fora del control de l’Estat. Ell buscava sobretot seguretat jurídica, i la jugada li va sortit bé: pensa que acabada la II Guerra Mundial França declara la radiofonia monopoli estatal i a ell li expropien totes les propietats... excepte Radio Andorra, que es converteix quasi en enemic nacional de França.

La va tenir entregirada tota la vida.

Quan es dóna compte que no la podrà controlar, França opta per una jugada mestra: obrir a Andorra una altra emissora perifèrica... de propietat estatal o paraestatal. Tot això, en data tan reculada com el 1951. Andorradio, després Ràdio de les Valls (1961) i a partir del 1966 Sud Radio emet des del 1958.

La 'guerra de les ones' del 1953, va ser un mal càlcul de Cairat?

No m’ho sembla.

Home, acaba amb la imposició d’un visat de 1.000 francs als turistes francesos, i finalment ha de recular i transigir: Andorradio comença les emissions en proves.

Inicialment pensava que al rerefons de la guerra hi havia motius estrictament econòmics. Avui crec que el factor decisiu era la preservació de la sobirania. Cairat era molt gelós de la seva independència, i l’actitud de França era en aquell moment molt... paternalista, per dir-ho suaument.

Fins al punt que al 1946 els gendarmes segresten en territori andorrà el director de Radio Andorra, Paul Laffont, per endur-se’l a França.

Sort que va intervenir el delegat del copríncep episcopal, perquè també el van condemnar a mort! Però és signe de les atribucions que s’arrogava França, que d’altra banda arriba fins i tot a interferir en les emissions de Radio Andorra!

Tornem al 1951...

El síndic intenta fer-hi front, però no tindrà més remei que abaixar el cap perquè França no dubta a fer servir la frontera com a arma de pressió, provocant una crisi econòmica i demogràfica breu però intensíssima.

Radio Andorra va néixer i créixer amb un objectiu obertament comercial: fer diners. I Sud Radio?

Sud Radio neix amb una vocació molt clara: fer la competència, fer la punyeta a Radio Andorra. Si no et puc controlar, miraré d’arruinar-te. I l’Estat francès hi va posar, a través de Sofirad, tots els recursos, tant econòmics com tecnològics i humans.

Al final, guanya: neix per enfonsar Radio Andorra, i al 1981 ho aconsegueix, encara que sigui al preu d’enfonsar-se ella també.

Amb el matís que als anys 70 les coses han canviat i la radiodifusió ja no és el negoci que havia estat als anys 50 i 60.

Llegim amb sorpresa que Mateu va ser la primera opció per tirar endavant Radio Andorra. Abans i tot que Trémoulet. Si arriba a dir que sí, què hauria passat?

La història hauria estat molt diferent. El cert és que no li va interessar, i que es veu que amb Trémoulet no es podien ni veure. Tant l’un com l’altre mereixen, per cert, més atenció de la prestada fins ara.

Mateu era un franquista de pedra picada. Trémoulet, l’home que decidia durant el règim de Vichy les subvencions a les emissores franceses!

El veig com un empresari que neda i a la vegada sap guardar la roba, sense la implicació directa d’un Mateu que l’endemà de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona n’és designat alcalde. De dretes ho era, òbviament. I mirava sobretot pels interessos de les seves empreses. D’aquí a considerar-lo col·laboracionista...

Si l’haguessin executat quan al 1946 el condemnen a mort, avui seria un col·laboracionista més.

No ho veig així. I els tribunals francesos, que al final el van absoldre, tampoc. Però diguem-ho tot: per si de cas, Trémoulet –que vivia a l’època a Madrid, protegit pel règim– no es va presentar a cap judici.

Vist des d’avui, hauria pogut tenir una altra sortida, l’afer de les ràdios, que no fos el tancament decretat al 1981 pel Consell?

Sud Radio emet fins al 1987, atenció. I Radio Andorra reobre uns mesos al 1984. Dit això, crec que en aquell moment Espanya ja no té cap interès per mantenir Radio Andorra...

Però, i Andorra, ni que fos per la inèrcia d’una marca internacionalment coneguda?

Si es tractava de nacionalitzar unes emissores al preu que no poguessin emetre més enllà del territori andorrà, com es plantejava, no tenia cap sentit. Mentre van estar en mans d’Eirasa i de Sofirad, a Espanya i a França ja els estava bé, aquest estatus diguem extraterritorial. Quan Andorra en fa qüestió de sobirania, deixa de semblar-los tan normal. I aquí es demostra una vegada més aquest doble sedàs i aquest paternalisme que regia les relacions entre uns i altres.