AD.HOC: una utopia andorrana per al segle XXI

Fa tres setmanes en vam tenir un primer tastet amb la publicació del manifest impulsat per una desena de personalitats de l’àmbit de la ciència i de les humanitats. I finalment ahir es va presentar en societat el moviment AD.HOC, que es basa en un grapat de premisses senzilles i transversals –a veure qui no les comparteix–: la preservació del paisatge i del medi ambient, així com el retorn a l’agricultura “de proximitat”, per repensar i revertir un model de creixement indefinit que consideren a mitjà termini inviable i insostenible, la utilització racional del sòl i dels recursos i la convicció que el patrimoni natural és de tots, i no propietat d’uns quants que en poden fer el que vulguin. Com recorden gràficament al manifest, si tot el món visqués com nosaltres, caldrien dos planetes i mig per mantenir-lo. Òbviament, no pot ser. Que el moviment AD.HOC respon a una inquietud cívica que el confinament ha ajudat a concretar i a verbalitzar ho demostren els prop de dos milers de ciutadans que es van adherir a la iniciativa. L’objectiu, diuen els promotors, és despertar consciències, estimular la participació i fer-ho del bracet dels polítics i del Govern. Difícilment es pot estar en desacord amb la bateria de bones intencions que planteja AD.HOC. Una altra cosa són les solucions utòpiques que insinuen molt vagament, i que susciten dubtes raonables sobre quants dels 80.000 habitants d’Andorra cabrien en aquest país ideal que albiren, amb hortets urbans i autarquia alimentària.