Combatre l’intrusisme és vetllar per la marca Andorra

Formatges suposadament hereus d’una tradició mil·lenària que es remunta a Carlemany però fabricats a la Garrotxa; xocolates embolicades amb imatges icòniques del Principat, des d’una grandalla a la Creu Grossa, però que ni són de proximitat, ni són de quilòmetre zero, ni molt menys andorranes; mel recol·lectada pacientment per les abelles d’Adore, com si se n’haguessin caigut despistadament una n i una r; cervesa que es publicita com a andosina quan ha estat elaborada a Lleida... La picaresca és llarga i l’engany, flagrant, l’interès del consumidor pel producte local és creixent, i per tant és lògic que els productors del país tinguin la mosca rere l’orella davant del que consideren competència deslleial, i que es mobilitzin per reclamar solucions a l’Executiu. En dos fronts: el legal, amb una normativa clara que estableixi on acaba la legítima creativitat comercial i on comença el frau. És a dir, què es pot posar i què no en una etiqueta. I en segon lloc, amb més recursos per detectar i perseguir la publicitat enganyosa. Perquè ens hi juguem el prestigi suposadament associat a la marca Andorra. Cal també una doble conscienciació: del ciutadà, que no pot ser còmplice passiu de l’engany, i del distribuïdor final, a qui se li ha d’exigir joc net i lleialtat, tant al productor com al client.