El CES: més que una figura decorativa

L’última reunió del CES en aquest mandat va servir per escenificar la falta d’entesa crònica entre patronal i sindicats. Ahir va ser a compte de la quota d’estiu, que van estrenar l’any passat l’hostaleria i el comerç i que per a la CEA vindria a ser la panacea –i disculpin la rima– per resoldre les dificultats cada vegada majors per trobar mà d’obra, no diguem ja qualificada. A l’altre extrem, els sindicats reclamen “preservar els salaris” i prioritzar els treballadors del país inscrits al Servei d’Ocupació. El cert és que totes dues posicions no haurien de ser en absolut excloents: la quota d’estiu ha demostrat ser un mecanisme eficaç per cobrir la greu falta de personal, i a la vegada és una obvietat que els nostres aturats haurien de ser la primera opció... si donen naturalment el perfil per als llocs de treball demandats. També és una obvietat que l’única manera de captar i fidelitzar el talent –i en cal sens dubte per ser un bon cambrer o un bon dependent– és oferir unes condicions salarials en consonància a les exigències –si només estàs disposat a pagar un Twingo, no n’esperis les prestacions, ni la fiabilitat ni la longevitat d’un Ferrari– i, en un altre ordre de coses, que la quota, ni la d’estiu ni cap altra, no pot ser l’ocasió de precaritzar el mercat laboral. Per últim, cal també reformular el paper del CES: no es pot limitar a servir de coartada per escenificar un diàleg social que fins ara ha servit quasi exclusivament per fer-se la foto. El CES ha de ser alguna cosa més que una figura decorativa.