El Museu Nacional, etern retorn

Torna el Museu Nacional. Com cada quatre anys, que tots els partits l’incrusten amb fòrceps i convicció més aviat dubtosa al programa electoral i després se n’obliden fins a les següents eleccions. La diferència és que aquesta vegada el cap de Govern l’ha declarat prioritari i s’ha compromès a posar-ne la primera pedra “i una mica més” durant el pròxim mandat. En el cas que repeteixi, evidentment. Una altra diferència és la disposició de la cònsol de la capital a cedir una part de l’aparcament de l’antiga plaça de toros per aixecar-hi un edifici “institucional”, diu ella, que podria cobrir un equipament com aquest. El Museu Nacional és una vella aspiració. Tan vella, que sona quasi vuitcentista, quan els estats competien a desplegar-se en una carrera d’institucions nacionals. El problema és que arribem dos segles tard. De fet, tenim un auditori, una orquestra, un arxiu, una biblioteca, fins i tot vam tenir un cor nacional. ¿És en veritat un altre equipament d’aquestes característiques el que ens cal per fomentar la identitat nacional i la cohesió social? Potser sí, però caldria no donar-ho per fet i argumentar-ne bé la necessitat i la prioritat. Perquè estem a punt de caure de nou en un vici que ve d’antic. En un àmbit com el de Cultura, que sempre va curtíssim de pressupost, les grans inversions del mil·lenni han sigut totes en pedra: Radio Andorra i el Rosaleda. Ens cal un altre contenidor a preu d’or?