Els pisos buits i les mans mortes

El president dels empresaris d’allotjaments turístics ho té clar: per resoldre a mitjà termini el problema de l’habitatge n’hi hauria prou que es posessin al mercat tan sols un 20% dels prop de 7.000 pisos que se sap que estan buits. Però el problema és el de sempre: en quina situació es troben, aquests habitatges? I sobretot, de qui són? Fins que no disposem d’un registre de la propietat, instrument que no té res de revolucionari i que existeix en tots els països del nostre entorn, resoldre aquest enigma serà una estricta quimera. I la prova és el fracassat intent del Govern de fer-los aflorar imposant una taxa als pisos buits. Recordin que al gener se n’havien inscrit catorze. Catorze... de 6.800. Parlar de fracàs és ser molt generós. És veritat que Ruiz apunta als habitatges buits per restar la responsabilitat dels allotjaments turístics en la gravíssima situació del mercat del lloguer. Però també ho és que el gruix dels allotjaments turístics es troben en parròquies altes que no són una opció, o que són l’última, a l’hora de buscar pis. El de l’habitatge és un problema d’oferta. Estimular la construcció de pisos de lloguer és una solució òptima, però a llarg termini. I sempre que mesures com ara la moratòria compleixin l’objectiu per al qual han sigut concebudes. El problema és que els llogaters no poden esperar tant. I una cosa no treu l’altra: es pot intentar reorientar el mercat de l’habitatge i, a la vegada, treballar amb convicció perquè els pisos buits deixin d’estar en mans mortes.