Entorns de protecció que no arriben

La protecció del patrimoni arquitectònic del país sembla que torna a quedar en segon terme. L’aterratge de Sílvia Riva al capdavant del ministeri de Cultura havia trencat el pessimisme instal·lat en tots aquells que veien com no hi havia manera de desencallar els entorns de protecció, però tal com afirmen els mateixos arquitectes, totes aquestes bones sensacions s’han esfumat. Afirmen que han vist un canvi de prioritats i que de les promeses d’avançar la feina i desenvolupar nous entorns, s’ha passat al discurs de primer acabar els que hi ha a mitges. La solució podria ser bona si realment la feina es fes amb la celeritat que toca, però des del 2004 fins a l’actualitat només se n’han aprovat una desena dels 65 previstos. Misèria. I més si tenim present que la llei preveia dos anys per tenir-ho tot enllestit. És normal que ara es mostrin decebut amb una ministra que havia generat grans expectatives. El que és més qüestionable és que la delimitació dels entorns torni a quedar al final de la llista de temes pendents. La protecció del patrimoni ha de ser una prioritat i és vital per mostrar-nos al món i explicar la nostra història. No té sentit voler ser patrimoni de la humanitat quan no hem fet la feina de preservació a casa.