Entorns eterns
Tornem a començar amb els entorns. El primer intent, el de la llei del 2003, era un brindis al sol, una autèntica quimera que pretenia redactar i aprovar 70 entorns de protecció en dos anys. Dos. Han passat dos decennis i se n’han aprovat 14. La modificació del 2014 va néixer coixa, i la prova és que en vuit anys no ha servit pràcticament per a res. Se li ha de reconèixer a la ministra de Cultura la voluntat de resoldre aquell error monumental, però cal no oblidar que són els pares demòcrates de l’actual executiu els que van perpetrar el text del 2014, i que moltes i molt qualificades veus, començant pel Consell Assessor del Patrimoni, van advertir des del primer moment de l’error. La nova llei parteix segons la ministra de criteris estricament tècnics i vol ser sobretot pragmàtica. Per això busca la complicitat dels comuns. La clau de volta és un canvi d’enfocament: ja no seran els entorns l’única eina per protegir el patrimoni, sinó que també es jugarà amb els plans especials i els plans d’urbanisme, segons la ubicació del BIC. Tot plegat ho visualitza la ministra en un horitzó temporal de sis anys, quan acabi la revisió dels POUPs, i adverteix que caldrà dedicar-hi recursos addicionals, perquè amb els que té ara mateix el ministeri és inviable. Molt bones intencions, entre altres motius perquè d’aquí a mig any (o deu mesos) hi haurà eleccions i ja veurem si el nou ministre destil·la el mateix entusiasme. Els precedents amb els entorns no conviden precisament a l’optimisme.