Habitatge: carrera contra el rellotge

Una cosa és certa: si retrocedim dos anys enrere, en matèria d’habitatge hem fet un pas de gegant. Convé recordar que va ser el primer govern de Toni Martí el que va liquidar el departament, i que no es va recuperar fins a l’inici de la legislatura, coincidint amb l’accés de Liberals a l’Executiu. El cert és que Demòcrates mai no va tenir especial pressa a resoldre el que per a molts ciutadans és un neguit major. I és per tant legítim intuir que amb majoria absoluta, continuaríem sense departament d’Habitatge. S’han perdut anys preciosos, perquè les polítiques en aquesta matèria són per naturalesa a mitjà i llarg termini i és ara quan haurien de donar fruits les que no es van engegar fa deu anys. I ara toca córrer. El ministre és conscient que mesures com congelar els lloguers són estrictament conjunturals, per sortir del pas. Que la resposta passa per incrementar el nombre de pisos al mercat de lloguer. Confia potser massa que es complirà la lògica del mercat, i que a més oferta sobrevindrà un descens paral·lel dels preus. Però, i si no és així? D’altra banda, tampoc ha respost de forma convincent a una altra pregunta legítima: per què no poden existir al nostre país pisos de protecció oficial, que no és exactament el mateix que habitatge a preu accessible? El trencaclosques és, en fi, formidable, però com a mínim s’ha reconegut el problema, que era la premissa elemental, i s’ha posat fil a l’agulla. Vagin dos anys enrere, i veuran la diferència.