Habitatge: ja no hi caben excuses

Ha costat una esmena a la totalitat, mitja dotzena llarga de pròrrogues, i més de dotze mesos de tràmits parlamentaris, però l’Institut Nacional de l’Habitatge és per fi una realitat. L’oposició ha retret            –amb raó– que la llei no inclou ni l’índex de preus de referència que DA portava al programa, ni el registre de la propietat que propugnaven els Liberals. Però en un país on no existeix parc públic de pisos de protecció oficial, ni per a persones amb discapacitat ni amb pensions baixes, on les polítiques d’habitatge –si se’n poden dir així– han sigut tradicionalment vedats de l’assistència social, l’Institut és un pas de gegant que tindrà l’altíssima missió de promoure habitatge a preu assequible. No inventem res i la política és al final l’art del possible. Un text més intervencionista probablement no hauria sigut possible. I l’immobilisme no era una opció, per molt que alguns sembla que l’haurien preferit. El que toca és celebrar que els hereus del govern que va suprimir ara fa un lustre el departament d’Habitatge han posat per fi fil a l’agulla per resoldre un problema de primeríssima magnitud. El retret que se li pot fer és que hagin trigat més de mitja legislatura a donar-li forma. El repte és enorme, i la bona salut de la construcció no els posarà les coses fàcils. Però l’Executiu disposa per fi d’un instrument per mirar de donar resposta a una legítima inquietud social. Ara només cal que la utilitzi amb convicció i eficàcia. I això és el que li hem d’exigir.