Habitatge: quan “urgent” vol dir “estructural”

Vam assistir ahir al Consell a la tercera pròrroga “urgent” de la vigència dels contractes de lloguer que expiren el curs que ve, inclosos els que ja van ser prorrogats aquest any i l’anterior. És evident que alguna cosa grinyola quan s’ha de recórrer un exercici i un altre i un altre a aquesta fórmula, i caldrà veure si l’Institut de l’Habitatge que aquesta setmana ha entrat a tràmit és la solució per als problemes que arrossega el sector. La qüestió és que en el millor dels casos l’Institut no s’aprovarà fins a mitjans de l’any que ve i que previsiblement no serà operatiu abans del 2022. Així que mentrestant toca posar pedaços, com recriminava ahir el PS amb bons arguments, perquè aquest Govern, i els seus correligionaris, ha tingut un decenni per posar fil a l’agulla i en canvi, no han mostrat fins ara gaire pressa a l’hora d’abordar la qüestió de l’habitatge. Cap, de fet. Dit això, el cert és que el ministre Filloy sembla genuïnament concernit per aquesta problemàtica i que el text aprovat ahir inclou mesures prometedores, com ara permetre als comuns cancel·lar la cessió obligatòria sempre que sigui per construir-hi habitatge que es destini al lloguer. Toca per tant confiar que aquesta qüestió serà en endavant una de les prioritats de l’Executiu. Els auguris són bons. Però ho comprovarem si l’any que ve cal, o no, prorrogar els lloguers. Perquè quan una mesura excepcional es cronifica i s’ha d’aplicar tres vegades o quatre de forma urgent, significa que el problema és en realitat estructural. Les coses, pel seu nom.