I vostè, per què no vol ser andorrà?

No és una qüestió urgent, aquesta és la veritat. Potser perquè els partits que han tingut responsabilitats de govern s’han encarregat de deixar la nacionalitat fora de la taula de debat. Però l’última enquesta del CRES hauria de suscitar alguna reflexió entre els polítics. No és una bona notícia que més d’un 70% dels residents que podrien optar a la nacionalitat andorrana ho acabin descartant. Per no renunciar a la nacionalitat d’origen, perquè no ho necessiten, perquè no hi veuen avantatges, perquè ni tan sols s’ho ha plantejat o per pura mandra. Independentment del motiu, no pot ser una bona notícia que persones que fa més de vint, trenta o quaranta anys que viuen i treballen al nostre país, i que per tant li han donat els millors anys de la seva vida, no s’hi sentin emocionalment vinculats fins al punt de passar un mer tràmit burocràtic. Tampoc és cap bona notícia que, qüestions sentimentals de banda, obtenir la nacionalitat andorrana no tingui prou al·licients com per convèncer els que no estan disposats a renunciar a la nacionalitat d’origen, que són la quarta part dels repatanis. El debat és òbviament delicat en un país com el nostre, on el 51% de la població és estrangera. Però ja que hem optat per la fita formidable dels 20 anys de residència, sense parangó com és sabut entre els nostres veïns, seria recomanable estudiar com convertir en nacionals els que han demostrat amb fets la voluntat de viure i probablement de morir entre nosaltres. Quin major compromís hi cap?