La concepció patrimonialista del patrimoni cultural

El ministeri de Cultura va respondre per fi ahir, ni que fos molt parcialment, a les reticències expressades per diversos professionals de l’àmbit de la conservació sobre l’última intervenció a Sant Serni de Nagol. El nou terra de fusta que s’hi va instal·lar al maig pretén facilitar l’accés en aquesta joia del romànic a les persones amb mobilitat reduïda, i aquest és l’argument amb què el departament va autoritzar el lífting. Una molt lloable intenció que no s’acaba d’avenir, però, amb un caminet d’accés que continua sent quasi impracticable per a una persona amb cadira de rodes. El ministeri tampoc no ha aclarit si el Consell Assessor en va ser informat, si els tècnics de Patrimoni van redactar el preceptiu informe previ, ni sota quin concepte es va concedir la subvenció de 7.000 euros amb què s’ha sufragat. Més enllà de criteris estètics, sembla que el departament s’hauria d’haver conduït en aquest cas amb especial prudència i exquisida transparència. Tampoc ha tingut cap pressa ni ha mostrat gaire interès a argumentar els criteris amb què ha actuat a Sant Serni de Nagol. Costa encara d’entendre que un monument no és dels veïns ni del bisbat ni del Govern, sinó de tots. I a tots ens deuen les explicacions que calgui.