La Creu Roja es renta les mans

L’impàs en què s’havia autosituat la Creu Roja des de l’agost es va resoldre per fi ahir, cinc mesos després, amb  una solució salomònica: la readmissió del director fins ara en excedència al càrrec que ocupava quan va esclatar la crisi, i al mateix temps, l’afirmació que s’ha cregut “tothom”, és a dir, també les greus acusacions d’assetjament que un grup de treballadores va elevar per carta anònima a l’agost i que van precipitar el pas al costat del director. A primer cop d’ull pot semblar la solució menys traumàtica, però per poc que ens hi fixem queda clar que deixa tothom en mal lloc, començant per la mateixa junta, que ha deixat podrir el cas de forma temerària, abonant la inquietant sensació que no sabia com abordar-lo. Però és que en un cas com aquest no s’ha de repartir la raó (o les culpes) al 50%. Si no hi va haver assetjament, el director mereix ser explícitament i públicament exonerat de tots els càrrecs, que s’esborri l’ombra del dubte que la junta no va acabar d’esvair ahir. I si les denunciants tenien motius per a la queixa, el cas no hauria de quedar impune. La Creu Roja ha tirat pel dret, ha evitat mullar-se i ha posat en dubte la credibilitat del director, la de les treballadores i la de la mateixa junta. Pitjor no es podia haver gestionat.