La cultura no és un luxe, sinó una necessitat

L’estudi sobre les polítiques culturals elaborat per Toni Gibert i que es va presentar ahir és extraordinari en molts sentits.El primer de tots, perquè no existia res de similar i fins ara ens movíem per tant a les palpentes, per pura intuïció, a l’hora de jutjar el que fan (o no fan) els nostres gestors culturals. Però sobretot perquè té el valor i des d’ara l’autoritat de posar negre sobre blanc el que era una evidència per a qualsevol observador més o menys atent de la nostra realitat cultural: no ha existit mai –vinga, deixem-ho els últims vint anys– una política cultural digna d’aquest nom. Les institucions, començant pel ministeri que n’és el màxim responsable, s’han mogut fins ara a batzegades, segons la major o menor sensibilitat, empenta o coneixement del ministre o conseller de torn, amb un lloc de privilegi per a les ocurrències, les improvisacions i les rectificacions (només han de pensar en el serial del Museu Nacional i en el frustrat museu de Radio Andorra) i amb unes inèrcies que s’han anat convertint en rutines només trencades per l’aparició de personalitats excepcionals. L’Aproximació de Gibert i el Llibre Blanc que ultima el ministeri haurien de posar les bases perquè l’Executiu, primer, i els comuns, després, poguessin respondre amb claredat, seguretat i al més aviat possible a la pregunta fonamental: quins són els objectius de les nostres polítiques culturals? Quines, les prioritats? Quines, les estratègies? I quins, els mitjans per arribar-hi?