La guerra com a coartada

Acostumem a observar el problema de l’habitatge des de la perspectiva del ciutadà del carrer, que comprova amb estupor que cada vegada és més utòpic no ja trobar un pis de compra més o menys assequible, és que tampoc un de lloguer. Avui ho fem des de la perspectiva del constructor, que ha de fer front a una situació no direm que inèdita, perquè té cert paral·lelisme a la primera postpandèmia, però amb escassos precedents: l’increment generalitzat del preu dels materials, entre un 10 i un 20%, amb casos exorbitants com el de l’acer corrugat, que s’ha apujat un 120%. Un encariment que genera retards en l’entrega dels materials, perquè les fàbriques en origen no es volen arriscar a acumular estocs que després no puguin col·locar. És un peix que es mossega la cua, que acaba pagant el consumidor final i que explica d’una banda l’endarreriment l’obra pública –el projecte Caldes i l’aparcament de l’església, a Escaldes; el viaducte de Doctor Vilanova, a la capital; les Arades, a Sant Julià– i de l’altra, el sobrecost que paguen en aquest cas les administracions. La causa última de tot plegat és com sempre la invasió a Ucraïna, i el pitjor és que no hi ha una solució a la vista. Toca per tant aprendre a conviure amb la incertesa, però comença a ser altament sospitós que totes les incidències en preus i subministraments, d’aquest i d’altres sectors, siguin conseqüència de la guerra. Creix la sospita que algú s’està fent la barba d’or amb la inflació desbocada, i no és precisament el consumidor final.