La reforma de les pensions la pagarem tots

Els dos compareixents d’ahir a la Comissió d’estudi per a la sostenibilitat de les pensions, en molts aspectes antagònics, van coincidir en un de decisiu: caldrà apujar les cotitzacions. Fa temps que ho sentim a dir i, tot i que la decisió final no es prendrà fins al desembre convé que ho comencem a donar per descomptat. La novetat és que mentre l’experta designada pel PS considera que són els salaris els que haurien de suportar la càrrega, sobretot, la part empresarial, el de la CASS va introduir una variable fins ara inèdita: traspassar a la branca de vellesa quatre punts de la general, i cobrir aquest forat a través del pressupost. És a dir, via impostos. Ho pagarem igual, però per un altre costat. També va insistir a allargar la jubilació fins als 67 anys, i a establir els 63 anys com l’edat mínima per a la jubilació anticipada. Són de moment propostes, en aquest cas qualificades i que hauran de ser validades (o no) pel Consell General. Però permeten fer-se una idea de cap on s’encamina el nostre sistema de pensions. Que calen reformes és inqüestionable: el 2024 caldrà recórrer al Fons de reserva per pagar les pensions, perquè no n’hi haurà prou amb el que recapta la branca de jubilació. I el Fons de reserva s’esgotarà el 2037. Però també ho és que no podem caure en l’alarmisme, que cap sistema públic occidental ha fet fins ara fallida, i que el nostre es basa en un infrafinançament estructural. La reforma és urgent i, en fi, no ens sortirà gratis. A ningú. Convé fer-nos-en a la idea.