La salomònica ambigüitat del ministre portaveu
Si d’alguna cosa ha servit l’esllavissada de dissabte és per posar de nou sobre la taula la necessitat peremptòria i inajornable de diversificar les vies d’accés al país, fins ara –i com fa un segle (!)– constrenyides a la carretera. Per això hauria de ser una prioritat absoluta del Govern definir el model de comunicacions a mitjà termini, com s’ha repetit els últims dies. Quants anys fa que sentim a parlar d’heliports, d’aeroports, de trens i de túnels més o menys quimèrics? Algú sabria dir quina és en aquest punt la vocació exacta de l’executiu de Xavier Espot? Per això és decebedor, per no dir depriment, sentir el ministre portaveu afirmar que tant l’aeroport de la Seu com el de Grau Roig són viables i possiblement complementaris. Hi haurà a qui aquestes salomòniques paraules li semblaran d’una prudència inobjectable. D’altres, més que cautela hi detectaran legítimament una indefinició alarmant o, el que és pitjor, la voluntat de persistir en l’ambigüitat per no contrariar segons qui. El que és difícilment imaginable és la possibilitat de tenir no un, sinó dos aeroports en actiu a 45 quilòmetres l’un de l’altre. Després de dues legislatures demòcrates, el Govern hauria de tenir-ho en aquest punt claríssim. L’ambigüitat, a aquestes altures, és una manera còmoda d’amagar el cap sota l’ala.