La seguretat del viatger no pot ser discrecional

La qüestió pot semblar anecdòtica: un pare que es dirigeix al Raonador del Ciutadà perquè al seu fill no el van deixar pujar a l’autobús amb l’skate. Més enllà de si el conductor va estar més o menys fi, el que sorprèn és la inexistència de cap normativa que reguli casos com aquest i similars. D’aquí que la decisió sobirana de qui i com pot accedir a un autobús depengui en primera i última instància del conductor, com a responsable màxim de la seguretat dels viatgers i guiat pel seu criteri personalíssim. No és qüestió de dubtar-ne de la professionalitat ni del bon senderi, però salta a la vista que la discrecionalitat és camp adobat per als greuges. I n’hi ha que ofenen precisament el sentit comú: veure un grup d’esquiadors accedir a la cabina amb pals, esquís i tota la impedimenta és una estampa pintoresca i també quotidiana. Facin guàrdia a qualsevol parada pròxima a un establiment hoteler i ho comprovaran. És molt difícil argumentar que un skate és potencialment més perillós que uns esquís. I sembla evident que si es tracta d’una qüestió de seguretat –i així ho sembla– hauria d’estar específicament regulada per l’autoritat corresponent. El que no pot ser és deixar-la a l’albir ni del conductor ni de l’empresari, ni tampoc, és clar, del viatger.