La successió del bisbe, a dos anys vista

No té el bisbe Joan-Enric Vives intenció de demanar un coadjutor perquè el possible substitut vagi preparant el relleu en els dos anys li queden abans de complir els 75 i haver de presentar la reglamentària renúncia al Vaticà. Ho va manifestar ahir amb ocasió de la visita pastoral a la Massana, i no deixa de ser curiós perquè ell mateix va ser nomenat bisbe coadjutor el 2001, dos anys abans de la jubilació de Martí Alanis, i admetia que en el seu cas va ser una fórmula “molt eficaç”. “Encara no toca”, va concloure Vives. Com sabem perfectament, el Bisbat d’Urgell no és un Bisbat com qualsevol altre perquè incorpora de forma automàtica la condició de Copríncep d’Andorra i, per tant, la de cap d’Estat. Entre les moltes disciplines que han de dominar els prelats no consta que els preparin per a tan alta magistratura, i per això mateix la figura del coadjutor sembla especialment indicada en el cas que ens ocupa. No es tracta només de conèixer la nova diòcesi, i de fer-se conèixer pels seus feligresos, sinó d’anar interioritzant el singular paper institucional que li tocarà representar, amb el delicadíssim joc de contrapesos que preveu la Carta Magna. No és gens fàcil i, com ell mateix ho va admetre ahir, combinar les dues funcions pot resultar esgotador. El fet cert és que d’aquí a dos anys haurà de renunciar, i que sense ànim de jubilar abans d’hora un Copríncep que ha sigut essencial en la consolidació constitucional d’Andorra, cal pensar que el Vaticà ja ha començat a pensar en el relleu.