L’aeroport de Grau Roig: una oportunitat estratègica

Una de les lliçons que ens va deixar el confinament –i incidents que convé no oblidar com el desgraciat despreniment de la Portalada– és que cal garantir d’una vegada per sempre la sobirania de les comunicacions. No podem posar tots els ous a la mateixa cistella (la d’un aeroport de la Seu que no acaba d’arrencar i que en última instància queda més enllà del territori nacional), ens hem d’avançar a conjuntures geopolítiques com la derivada de la crisi del coronavirus, que ens ha demostrat la dependència excessiva de la generositat dels nostres veïns en matèria de mobilitat, i necessitem obrir nous mercats, especialment entre el turisme d’alt poder adquisitiu. La vocació de l’aeroport de Grau Roig és resoldre totes aquestes qüestions. De moment es tracta d’un esbós de projecte. Sabem com serà (una pista de 1.800 metres, 500.000 viatgers l’any), el que costarà (345 milions, que assumirien íntegrament inversors privats) i quan podria començar a operar (el 2025, en el millor dels casos). Un projecte faraònic? Una quimera de l’estil dels casinos, el metro aeri i el museu Gehry? Un atemptat contra el medi ambient? Una idea visionària? La primera iniciativa amb visió estratègica en moltíssims anys, com augura des del mateix nom el pla de desenclavament amb què el va impulsar la Cambra? La decisió és ara del Govern, que és qui hauria d’assumir el pas següent: l’estudi d’impacte ambiental. Probablement, mai no ho havíem tingut tan a la vora.