Les urgències del PS

Són dies durs per a la socialdemocràcia europea. Especialment per a l’andosina, que va sortir grogui de les eleccions del 2 d’abril i que tot just ara, amb la renovació del comitè directiu i el pas endavant de Pere Baró, Marta Pujol i Maria Nazzaro, comença a recuperar l’alè. Caldrà veure si en els escassos set mesos que queden per a les comunals són capaços d’aixecar una alternativa creïble. El diagnòstic dels nous líders és probablement encertat, perquè l’elector que volia un canvi es va decantar obertament per les cares noves de veritat, que eren les de Concòrdia i les d’Andorra Endavant. Però no està del tot clar que hagin sabut aplicar les conclusions a la renovació dels òrgans de govern, on al costat de les cares noves n’hi ha un bon grapat de les de sempre. I tampoc semblen tenir coll avall que l’esquerra no tornarà a tenir alguna opció fins que es curin d’una vegada les ferides de l’escissió del 2011. Totes. En qualsevol cas, la precària situació del PS s’afegeix a la respiració assistida amb què Liberals, un altre partit històric, sobreviurà fins al setembre. L’elector ha vist com es redueixen de forma dràstica les opcions, especialment a l’esquerra. I això és sempre un mal símptoma. Una democràcia saludable necessita alternatives plausibles als dos costats de l’arc ideològic. Potser ens podem permetre el luxe d’un escenari sense Liberals. Però seria preocupant un PS reduït a la marginalitat o a jugar el trist paper de partit comparsa, perquè deixaria orfe una part de l’electorat.