Lliçons de la Fàbrica Reig

El Museu Fàbrica Reig tanca. No direm que és una tragèdia després de l’any i mig que portem de pandèmia, però que un equipament que depèn de la fundació privada més activa del país no hagi pogut sobreviure és una pèssima notícia. No és hora de retreure res a qui fa divuit anys va aixecar, per pura vocació, una institució singular, amb escassíssims, per no dir nuls precedents entre nosaltres, amb una exposició permanent espectacular, i una sala temporal per on han desfilat patums de l’art de tots els temps. Si fem balanç, només li pot parlar de tu a tu la sala de Govern, i els últims temps –diguem que l’últim decenni– ni això. Per això la Fàbrica Reig era un bolet excepcional, formidable, i més que retreure aquest mutis inesperat, tornem-ho a dir, el que toca és agrair l’oportunitat excepcional de conversar amb Dalí, Picasso, Calder, Botero, Goya, Rembrandt i anar fent. La ministra de Cultura, a qui sembla que la notícia va agafar per sorpresa, s’hi reunirà –si no s’hi ha reunit ja– per conèixer-ne de primera mà els motius. Després de tant insistir amb el Llibre Blanc i el Pla Estratègic, n’hi ha per quedar-se de pedra. Ara ja és igual. La lliçó que en podem treure és que cal mimar les iniciatives privades que funcionen (la temporada d’òpera, el saló del còmic) abans que sigui massa tard. No perdrem una altra Fàbrica Reig per la senzilla raó que no existeix res de semblant en el nostre panorama museístic. Però reguem amb convicció (i amb euros) el que ens queda.