Mà dura amb el vandalisme

Era només qüestió de temps: el roc de les Bruixes va ser vandalitzat la setmana passada. Algun desaprensiu es va prendre la molèstia d’enfilar-se pel camí de Prats a Meritxell per deixar la firma en una de les joies del nostre patrimoni rupestre. Ara ja és irreversible, i el que ens ha de preocupar és que no torni a passar. Fa anys que es debat la millor forma de protegir aquest i altres jaciments arqueològics, i sembla que la voluntat del ministeri és buscar la quadratura del cercle: securitzar el roc sense haver-lo de tancar al públic. D’opcions n’hi ha unes quantes, però la millor de totes només serà el mal menor, perquè res no serà com fins ara, que teníem a l’abast un jaciment extraordinari. Pagarem justos per pecadors, perquè és molt possible que calgui establir algun tipus de restricció. A Patrimoni sospesen fins i tot cobrir-lo i programar-hi visites sota demanda. Veurem com es concreta, però el que és evident és que a banda de les mesures físiques que s’hi puguin aplicar cal també molta pedagogia, tant del valor extraordinari del roc de les Bruixes en concret com de les penes a què s’arrisca qui comet actes vandàlics sobre el patrimoni en general. Uns simples rètols al voltant del jaciment, per no parlar d’unes càmeres, potser haurien exercit un efecte dissuasori. I després, un càstig exemplar, és clar. El que està clar és que sempre hi haurà un incívic, un indocumentat, un tros de carn batejada disposat a deixar-hi la prova de la seva insuficiència. Però posem-l’hi com més difícil millor.