Quan la informació escasseja, sorgeixen els dubtes

Més aviat o més tard havia de passar. Ahir es va confirmar el primer ingrés a l’UCI des del 26 de maig. Tres mesos després. Les dades epidemiològiques dels últims dies així ho auguraven, especialment els 117 casos actius, més d’un miler des de l’inici de la pandèmia. El ministre de Salut insistia dies enrere que no es tracta pròpiament d’un rebrot, sinó de la cua de la primera onada. Però no queda clar si això és més o menys tranquil·litzador. Tampoc ho és que la major capacitat de diagnòstic i la major sensibilitat de les proves TMA permeti detectar abans i millor els casos de Covid: des que va començar la cua no han deixat d’augmentar, i fins ara ens podíem consolar que havíem driblat l’UCI. Ara, ja no. Hi ha motius si no per a l’alarma, sí per a certa inquietud, i per això sobta que davant de la hiperexposició dels primers mesos de pandèmia, l’executiu hagi optat ara per una discreció que frega el mutisme: 117 casos actius no són una anècdota, encara que la majoria siguin asimptomàtics o lleus i que tan sols tres hagin requerit ingrés hospitalari. Ho estem fent bé? És aquest el preu que hem de pagar per mantenir l’economia activa? Si això passa a l’estiu, quan se suposa que el virus està menys actiu, què passarà a la tardor? La situació genera dubtes legítims que les autoritats sanitàries haurien d’intentar aclarir amb alguna cosa més que un WhatsApp d’actualització epidemiològica cada dos o tres dies. Vanser ells qui van deixar el llistó molt alt. Per què ara l’abaixen?