Quan no n'hi ha prou amb l'extrema urgència

Coneixem avui la intensíssima activitat que va generar als despatxos l’anunci que el cap de Govern va fer en el debat d’orientació política de frenar durant un any la construcció: 360.000 metres quadrats de superfície visada en quinze dies, quasi tanta com en els nou mesos anteriors. Cal remuntar-se fins al 2007, just abans de la crisi, per trobar magnituds similars. És evident la relació causa-efecte, com adverteix avui la degana dels arquitectes. La realitat és que en aquest cas el Govern estava lligat de peus i mans. Ni tramitant el projecte per la via de l’extrema urgència es va poder estalviar aquests fatídics quinze dies. Més enllà de les conseqüències sens dubte indesitjades que va generar l’anunci al debat, la situació torna a posar sobre la taula la inexistència d’un mecanisme similar al decret llei espanyol, que permet  a l’Executiu fer entrar immediatament en vigor un text i sotmetre’l a posteriori al reglamentari tràmit parlamentari. El cas és que una situació similar es donarà avui amb l’aprovació de la nova taxa sobre el tabac, que tot i tramitar-se per via urgent trigarà com a mínim vuit dies a entrar en vigor. Temps que molt probablement sigui aprofitat per alguns –amb tota legitimitat i amb tota la lògica econòmica– per omplir el magatzem de gènere amb la taxa antiga mentre aquesta és encara vigent. Potser és hora de reflexionar sobre l’oportunitat de dotar-se d’una via semblant al decret llei.