A qui li interessa la cultura francesa?
Mirin la cartellera, la programació teatral i també la musical del nostre país. Les manifestacions culturals en llengua francesa hi són residuals i fruit gairebé exclusiu de la bona voluntat de l’ambaixada, que amb coratge incansable i lluitant contra els elements persevera per mantenir encesa una flama tristament moribunda. No se li pot retreure res al circuit estrictament comercial, si és que una cosa com aquesta existeix al nostre país, però sí a les institucions, des del Govern fins als comuns, que amb comptadíssimes excepcions, i en aquests casos encara de forma testimonial, han girat progressivament l’esquena a la cultura francesa. És evident que el ciutadà té una marcada preferència pels productes culturals que venen de Catalunya i de la resta d’Espanya. No es tracta de negar la realitat, però són precisament les administracions les que han d’arribar allà on el mercat per si sol no arriba. No cal naturalment que la meitat de la programació teatral sigui en francès. Però una obra de teatre de cada quinze –per exemple– sembla escàs bagatge. Per complir l’expedient, de fet. I no parlem ja de la música, del cine o la literatura. Escàs bagatge, dèiem, si a la vegada pretenem que els nostres veïns mantinguin el sistema educatiu públic i gratuït. L’ambaixador Tribolet assegura que la qüestió no està sobre la taula, però estaria bé que el Govern i els comuns demostressin amb fets que estimen el francès més enllà de l’escola i d’algun curset per a funcionaris. Si no és per vocació o per convicció –quina llàstima!– que sigui per interès.