Riva lliga la seva gestió a Llibre Blanc

La ministra Riva feia ahir professió de fe en les virtuts del Llibre Blanc de la Cultura. El concep com la palanca des de la qual refundar el teixit creatiu del país amb estàndards professionals i criteris diguem-ne científics. Tan de bo estigui en el cert, perquè més enllà de la retòrica, un país que gira l’esquena als músics, als artistes, als escriptors i als actors és un país sense ànima. Però el Llibre Blanc arriba com a mínim dues legislatures tard. Mentrestant, s’han anat acumulant projectes, iniciatives i ocurrències que ara toca revisar, aparcar o desmuntar. L’objectiu lloable de reconstruir la política cultural a partir dels fonaments que posarà el Llibre Blanc no pot fer oblidar la realitat inqüestionable que, en el millor dels casos, l’Executiu demòcrata s’ha conduït l’últim decenni i en aquesta matèria amb un inquietant grau d’improvisació. La llista és llarga: des de Radio Andorra als equipaments que no han passat del paper (el Museu Nacional, el de l’Automòbil, l’Arxiu Nacional) i les aventures més o menys ambicioses que s’han quedat a mitges, com la Biennal. Per no parlar dels entorns de protecció, sempiterna pedra a la sabata amb què han ensopegat tots els ministres i que Riva vol desllorigar amb una intervenció salomònica, ni del pou sense fons del Rosaleda, que s’ha cruspit recursos i energies durant lustres. La ministra, en fi, ha fiat el mandat al Llibre Blanc i a la Unesco.  Al mitjà i al llarg termini. És una visió estratègica tan audaç com arriscada.