Salut descobreix la Covid persistent (un any després)

Un any ha trigat Salut a admetre oficialment l’existència de la Covid persistent. És a dir, de seqüeles de la malaltia (s’han descrit més de dos centenars de símptomes, des de fatiga fins a dèficit de memòria, ansietat, depressió i dificultats respiratòries) que perduren més enllà dels tres mesos del diagnòstic i que no n’admeten un d’alternatiu. El ministeri al·lega que ha esperat que l’OMS definís clínicament la nova malaltia, perquè estem parlant d’això. I que no es va pronunciar fins la setmana passada. És una veritat a mitges, perquè la mateixa OMS ja va reconèixer al febrer l’existència de la Covid persistent i perquè de fet els metges de capçalera fa com a mínim un any que tracten casos que ara entraran dintre d’aquesta categoria, com han advertit pacients que fins ara s’han sentit legítimament desorientats, per no dir abandonats. La part positiva és que s’acaba per fi aquest inquietant interregne en què metges i malalts havien de buscar subterfugis perquè els fos reconeguda de forma indirecta una afecció oficialment desconeguda. I no estem parlant de quatre gats: es calcula que la pot patir o haver patit entre un 10 i un 20% de la població que va resultar infectada. Entre 1.500 i 2.000 persones. Ara, per fi, la CASS la inclou dintre de la classificació diagnòstica i els afectats podran, si és el cas, optar a una baixa per malaltia comuna. Cal celebrar que els malalts de Covid persistent hagin deixat de ser invisibles. Però al ministeri li han faltat reflexos i empatia.