Sobre la puntualitat de les prestacions

Expliquem avui el cas d’un grup d’infermeres del SAAS a qui l’inici de la pandèmia va sorprendre a mig embaràs. Com a treballadores en situació d’especial risc, van haver d’agafar la baixa al març, tan bon punt va ser declarada l’emergència sanitària. Des de llavors han patit un calvari burocràtic: primer, perquè els consideressin la seva com una baixa per accident laboral, i no per malaltia comuna, i percebre així el 100% del salari. I després, perquè els reintegressin la part que no els havien ingressat quan tocava. El cas és que ahir encara l’esperaven, i que esperaven també que els abonessin la baixa d’abril. La CASS assegura que la situació es resoldrà aquesta setmana, però queda en l’aire la inquietud legítima de què passarà l’1 de juny, quan a les baixes ordinàries s’afegeixi la part a càrrec del Govern de les nònimes dels treballadors que s’hagin acollit a una suspensió temporal del contracte o a una reducció de la jornada laboral. Prestacions que abonarà també la CASS i que generaran previsiblement una casuística complexa. El cert és que les mesures orquestrades al segon paquet ajudaran a sortir del pas empresaris i assalariats. Però també ho és que hi ha dos requisits bàsics perquè despleguin tot el potencial: que els treballadors tinguin claríssima quina és la quantitat que percebran, i que l’ingrés de les nòmines sigui puntual. I puntual vol dir el dia 1 del mes. Una prestació que arriba tard genera una cascada d’efectes secundaris que el treballador no té per què suportar.