Sobreviurà l’art andosí a la Covid?

Interessantíssim i revelador l’estudi de Cristina Yáñez i Aleix Dorca sobre l’impacte de la Covid-19 en el sector cultural. Per molts motius, entre d’altres les dues o tres idees amb què conclou, i que reclamen de les administracions mesures tan revolucionàries com ara l’exempció de l’IGI i un canvi conceptual en la manera de donar el reglamentari cop de mà als nostres artistes i creadors: no tant amb les consabudes ajudes i subvencions, la via clàssica que s’ha explorat fins a l’extenuació amb resultats perfectament previsibles, com amb unes programacions que apostin decididament i sense complexos pel producte nacional. Atenció: decididament no vol dir exclusivament. Es tracta, en fi, de crear una classe mitjana que avui és literalment inexistent. Una de les depriments constatacions de l’estudi és que la tercera part dels nostres creadors –i l’estimació és, ens temem, més aviat conservadora– factura menys de 15.000 euros anuals. Viu, amb sort, entre la precarietat i el semiprofessionalisme. Òbviament, l’art i la cultura no poden existir d’esquenes al mercat i la creació no pot estar eternament sotmesa a la minoria d’edat econòmica que són les subvencions. Creïn circuits, cartells, programes, temporades on els artistes, les companyies i els músics del país no siguin només la torna local. Amb visió estratègica, convicció i vocació de permanència. Potser no funcionarà. O potser sona la flauta i sí. Però com que no s’ha fet mai, no ho sabem. Amb el que costa una Biennal, en sobraria.