Un país que no inverteix en investigació

Sempre s’ha dit que la cultura era la germana pobra de tot. I quan diem tot, pensin en qualsevol àmbit. Mal pagat? Pitjors horaris? Perspectives dubtoses? Doncs la cultura, pitjor. Molt probablement hi ha entre nosaltres una germana encara més pobra que la cultura, i igualment necessària. O més: la investigació. Ho expliquem avui arran de l’aturada d’estudis prometedors que es van engegar durant la pandèmia i arran de l’emergència sanitària, i que una vegada superada la Covid han caigut dràsticament en l’ordre de prioritats dels que decideixen ajudes, subvencions i mecenatges. Per exemple, COVonco, que pretenia comprovar com evolucionen els anticossos de la Covid en pacients oncològics. La recerca va donar els seus fruits, però no ha tingut continuïtat per falta de fons. Ni institucions públiques ni empreses privades van trobar un raconet per finançar-la. I la recerca seriosa no es pot deixar en mans del pur voluntarisme dels investigadors. Ni en fa prou amb el copet a l’esquena quan un article escrit en hores robades veu la llum en una revista científica. Està renyida amb la precarietat. Necessita temps i recursos. Uns patrons –públics i privats– que hi creguin. La matèria primera –els investigadors– s’ha demostrat que hi és. I l’arribada de Grifols semblava que havia de ser un estímul perquè uns i altres s’ho comencessin efectivament a creure. No sembla que hagi sigut així. I és una llàstima perquè la investigació, com d’altra banda la cultura, no és un luxe ni un capritx sinó una necessitat.