Una reflexió sobre els ajuts a l’atur

Les xifres es disparen a causa de la pandèmia. En tots els sentits. Començant per les prestacions d’atur, que l’any passat es van multiplicar per 10 fins a enfilar-se als 3,5 milions. Una magnitud estratosfèrica per als nostres estàndards. Lògicament, ni el ministre ni el director d’Afers Socials es van voler pronunciar sobre la sostenibilitat d’aquest sobreesforç, extrem en absolut menor, perquè ni les previsions més optimistes auguren un canvi de tendència abans de juliol. Llavors, calculen, les ajudes per desocupació hauran superat fins i tot la xifra de l’any passat. Així que nou rècord a la vista. Era inevitable tocar la qüestió de l’atur contributiu. El van posposar fins al moment que toqui parlar-ne en el marc de l’acord d’associació, i és evident que ara no toca reformular un aspecte tan essencial i complex del sistema de protecció social. Però el debat no es pot demorar indefinidament i caldrà que l’Executiu l’abordi de forma serena i  realista, per justícia social, per la més que probable pressió dels nostres futurs socis europeus i precisament perquè no s’hagi d’improvisar una altra vegada un programa d’ajuts a l’atur com el que la pandèmia ha obligat a desplegar. Un esforç similar seria probablement inassumible, i l’obligació del Govern és prendre’n nota i proposar solucions.