Zamora i la CASS: una de freda i una de calenta

En els moments difícils convé fugir de pusil·lànimes i cagadubtes i posar-se en mans de qui té les coses clares. Francesc Zamora, el representant d’empresaris i autònoms al nou consell d’administració de la CASS, pertany òbviament al segon grup. I no ho diem per la metàfora marinera –“El que s’ha de fer és fixar un rumb i agafar el timó”–, sinó per la bateria de mesures que proposa aplicar com més aviat millor per garantir la viabilitat de la sanitat i de les pensions públiques. Zamora matisa molt raonablement l’increment generalitzat de l’edat de jubilació perquè és difícilment defensable que un treballador de la construcció, per exemple, s’enfili amb 67 anys a la bastida. En altres aspectes, en canvi, sembla tirar pel dret sense haver tingut la precaució d’un mínim exercici d’empatia: doblar la part de la cotització que correspon als treballadors –del 25% actual a un 40% o, fins i tot, un 45%– és una mesura exorbitant que castiga especialment i com sempre la part dèbil de l’equació. I la justificació que esgrimeix –la sostenibilitat de la CASS interessa sobretot l’assalariat, perquè l’empresari té més mitjans per assegurar-se el futur, diu– es mou entre el paternalisme i el cinisme. Per aquesta regla de tres, el treballador ho hauria de pagar tot, i l’empresari, ni cinc.