La figura del bisbe coadjutor la va estrenar –com a mínim en temps recents i entre nosaltres– el mateix Joan-Enric Vives. Tenia certa lògica que acabés el seu pontificat repetint, ara amb ell com a bisbe sortint, una fórmula que sens dubte sembla la més adequada per assegurar un relleu tranquil, endreçat i, sobretot, raonat. Serrano disposarà d'uns mesos, potser més –Vives va exercir de coadjutor durant gairebé dos anys– per conèixer les peculiaritats d'una prelatura només equiparable a la del Papa, que és a la vegada bisbe de Roma i cap d'Estat del Vaticà. Aquesta dualitat de funcions, l'espiritual i la política, exigeix un tarannà especial, sobretot en els temps que vindran: a ningú se li escapa que serà amb tota probabilitat Serrano qui haurà de lidiar amb la despenalització de l'avortament. I amb tota probabilitat el seu perfil eminentment diplomàtic sigui ideal per gestionar aquest delicadíssim dossier. Recordin que els últims deu anys els ha passat el nou coadjutor al servei de la Nunciatura Apostòlica i de la Secretaria d'Estat del Vaticà, la cuina de la diplomàcia de la Santa Seu. La joventut del bisbe, nascut el 1977, permet concebre fundades esperances que sàpiga connectar per motius generacionals amb la sensibilitat i les expectatives d'una societat moderna com la nostra, i a la vegada augura un pontificat llarg i, per tant, la natural continuïtat de les institucions com a mínim durant una generació. Difícil estrenar-se amb millors auguris davant dels reptes presents i futurs, des de l'habitatge a l'acord d'associació, passant òbviament per l'avortament.