Elena Anglada: “Els nens ens observen les 24 hores, es contagien del nostre estat d’ànim”

Deia ahir Sílvia Palau que hàbits i rutines són essencials per als adults...
...I encara més per als petits. Tenir uns hàbits i unes tasques que han d’anar fent al llarg del dia els genera molta seguretat. Per la mateixa raó que són capaços de veure una mateixa pel·lícula quatre, cinc o deu vegades: se senten bé sabent el que passarà després. Ells estan segurs quan saben que s’han de llevar, esmorzar, rentar-se les dents, vestir-se i el que hàgim planejat durant el dia.

És que és tot el dia! Com distribuïm el temps?
A l’hora d’establir els horaris és important que ells hi participin, que no els hi imposem. Fer entre tota la família els horaris, que se’n sentin partícips. Com? Organitzem una pluja d’idees –pintar, ballar, jugar, estudiar, feines domèstiques– i a partir d’aquí repartir el temps. Que tingui opcions –limitades, és clar– i que pugui escollir fa que no s’ho prengui com una obligació.

El que es decideix, va a missa?
Flexibilitat! No ens hi hem de capficar. Si hem dit que de 10 a 11 tocava matemàtiques i al final és d’11 a 12, no serveix de res amoïnar-s’hi, perquè generarà un estrès que ara mateix no és necessari. Sobretot, perquè se l’encomanes al nen. Hem d’establir rutines, però flexibles.

Els hem de calendaritzar tot el dia?
És un greu error estar-nos-hi tot el dia a sobre. També els va bé avorrir-se, perquè treuen la creativitat. Si els observes des de fora, en un moment de joc lliure, et sorprendran amb les coses que fan i diuen. No cal aclaparar-los. A ells no els agrada, a nosaltres ens genera estrès. 

Com dosifiquem la tele, la ‘tablet’ i el mòbil?
Se’ls ha de deixar que mirin dibus, i només tenir-la ja els motiva, podem posar-los jocs interactius. Quanta tele? Entre una hora i una i mitja, segons l’edat. I pactant-ho amb ells. Quants capítols de La patrulla canina vols veure? Dos? Tres? Quan acaben, li recordem que ell havia decidit veure tants capítols i que s’ha d’apagar la tele. Hem de tenir clar que la tele i la tablet són addictives, que com més estona la miren més la volen mirar. Aprofitar ara que podem per estar amb ells, no deixar el fill enganxat a la tele per poder fer coses. Ni que sigui fregar el terra. Això ja ho fem habitualment. Però ara potser no cal. 

Com cremar les energies dels nens més actius?
Programem amb ells, sempre amb ells, activitats de ball, ioga, circuit de psicomotricitat, gimcanes, salt… Fent nosaltres mateixos exercici, que també ens anirà bé, una guerra de pessigolles o de coixins. En aquestes circumstàncies, els veïns ho entendran, segur. I no tot és exercici físic. Un trencaclosques també crema moltes energies. 

Què fer quan es perden els nervis i s’acaba cridant als fills?
Són moltes hores junts, no hi estem acostumats. Però no ens hem de sentir culpables, ens ho podem agafar com un aprenentatge, i el que fem malament, en lloc de castigar-nos, rectificar i aprendre a gestionar-nos millor. El que busca la disciplina positiva és connectar amb els nens. Els has de dir que els entens, validar els seus sentiments, donar-los nom. 

Com es fa, això?
Donant-los exemple. Quan estem nerviosos li diem mira, la mama està una mica amoïnada. I t’agafes deu minutets per a tu, te’n vas a llegir, et prens una dutxa, vas l’habitació, agafes el coixí i crides. El temps suficient per tapar el cervell reptilià i poder tornar a connectar amb el nen. Si nosaltres desconnectem, el nen ens segueix. Primer hem d’estar connectats per poder connectar amb ells. Ells ens observen i escolten les 24 hores del dia i es contagiaran dels nostres estats d’ànim. 

He de retransmetre els meus estats d’ànim?
És important, insisteixo, posar nom a tots els sentiments, tant nostres com als dels nens. Perquè així, quan ells estiguin nerviosos, també vagin a l’habitació a desfogar-se a la seva manera: tallant un paper, picant el coixí. No els hem de fer sentir malament ni castigar-los, sinó acompanyar-los.

Com se’ls diu que no poden anar al parc... deu vegades al dia?
Com si fos un conte. Que hi ha uns bitxets molt dolents que no ens deixen sortir al carrer perquè si sortim ens posarem malalts i si no sortim s’avorriran i marxaran, per exemple. A inertenet ha circulat un vídeo. Una mare li fa posar al nen el dit en un plat amb pebre. El pebre són els bitxets, i quan aixeca el dit veu que se li ha enganxat al dit. Són els bitxets. Ara posa-t’hi sabó. Posa el dit al plat i veuràs que el pebre, els bitxets, se’n va cap als costats. Així entenen que s’han de rentar molt les mans.

I si ens demanen quant s’allargarà?
El meu fill té tres anys. Sembla que ho entén però li he de repetir que hi ha un bitxet i que fins que no marxi no podrem sortir. No ens hem d’enfadar perquè ja li hem explicat, se’ls  ha de repetir les vegades que calgui. I ser franc: no ho sabem, quan marxarà, però en canvi sí que sabem que com més estona ens estiguem a casa abans ho farà. És una forma de donar-los esperança. Però no els hem d’amagar les coses. 

Com resoldre les friccions d’aquesta inesperada i intensa convivència? 
Això acabarà amb un baby boom o amb una onada de divorcis! Nosaltres també tindrem moments. No només un nen s’enfada i perd els nervis. També la parella. Com s’intenta resoldre? Parlant: entenc que siguis així, que estiguis nerviós, podem fer alguna cosa junts, relaxació... Es tracta de tornar a connectar amb la parella. Som adults i sabem identificar les nostres emocions. Compartim-les amb la parella, i si cal, prenguem-nos mitja horeta, ho entendrà. Hem de tenir cura de nosaltres, perquè si no ens cuidem, no podem cuidar dels altres.

Els hem d’amagar les notícies?
No crec que sigui un tema per parlar-ne davant dels nens. Ja els hem explicat que hi ha els bitxets, no cal entrar en detalls de morts i malalts. Ells ens estan escoltant i observant tot el dia i detectaran la nostra ansietat. Si volem parlar d’això aprofitem quan estan dormint.