Diari digital d'Andorra Bondia
El secretari general de la Unió Sindical d'Andorra, Gabriel Ubach.
El secretari general de la Unió Sindical d'Andorra, Gabriel Ubach.

Gabriel Ubach: “El gran fracàs de la política de DA és que s’ha carregat la classe mitjana”


Escrit per: 
M.S. / Foto: Jonathan Gil

El secretari general de la Unió Sindical d’Andorra, Gabriel Ubach, fa un repàs a la situació del país després de vuit anys de Govern de Demòcrates per Andorra. El dirigent de l’USdA carrega contra la nova legislació sindical i laboral i insta tots aquells que s’han quedat a casa les darreres eleccions que vagin a votar el 7 d’abril i que ho facin pels seus interessos legítims i no per un color polític.

Després de vuit anys de Govern de Demòcrates per Andorra, com veu el país?   
La situació del país és desastrosa, només cal veure. La joventut no té futur, tenim un acord amb la Unió Europea del qual ningú en sap res, la situació dels pisos de lloguer és absolutament un desastre... Ja ho vam denunciar fa més d’un any, però fins que no ho ha fet el raonador del ciutadà ningú n’ha fet cas. I ara s’ha muntat una taula, i s’ha fet amb l’AGIA, que precisament és qui ho ha negat des del primer moment i continua negant-ho avui en dia. A partir d’aquí, no hi ha solució possible, perquè ni el Govern ni l’AGIA tenen cap intenció d’arreglar les coses. 

El Govern ha anunciat, però, una sèrie de mesures per combatre la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans.
Són del tot insuficients. A més, el Govern va anunciar que les volia consensuar i no ha consensuat res, sinó que les va anunciar i punt. Quant a l’habitatge, Espanya i França ho tenen molt clar, ells poden fer pisos de protecció social. Aquí per fer-ho s’ha de comptar amb el privat, i l’única manera de fer-ho és a través de les cessions urbanístiques amb els comuns, i és aquí on s’ha de treballar, i crec que hi ha encara un gran camp per córrer. Si ve una persona que vol fer 50 pisos li’n deixem fer 75 si 25 són per a gent del país. No es tracta de pisos tutelats ni per a gent amb problemes, senzillament pisos per a gent que viu al país i que té uns salaris baixos i que necessita poder comprar i llogar a uns preus raonables. 

Vostès han proposat també establir un topall.
Són necessàries mesures urgents. Hem de sortir de la base que no podem esperar quatre o cinc anys a veure si aquesta llei òmnibus que ha presentat el senyor Espot doni el seu resultat. Calen mesures immediates i d’implantació ràpida. Per exemple com a molt 7 euros el metre quadrat, per tant 100 metres quadrats, 700 euros, i crec que no estem fora de preus, sinó tot el contrari. A partir d’aquí, el ministre es defensa dient que aleshores tothom anirà a 700 euros, doncs si s’ha de quedar aquí, amb despeses incloses, ho firmem ara mateix. Però s’ha de fer alguna cosa immediata, que la gent pugui trobar una solució ràpida, perquè si les solucions que s’aporten tarden tres o quatre anys, potser després d’aquest temps la realitat ja se’ns haurà menjat i tindrem altres problemes, a més del que tenim avui en dia. 

Fins i tot l’han volgut portar als tribunals.
Això és novedós, però crec que té a veure amb... i en canvi ara és una altra cosa. Aquest mateix procés ha succeït aquí.  

També, tot i que de forma puntual i per a aquells inferiors a 2.000 euros mensuals, el Govern ha proposat incrementar els salaris.
El que tenim clar és que no podem estar en un país on el nivell de vida és molt alt i els preus són molt cars. Qualsevol que vagi a la Seu o a un altre poble de Catalunya veurà que un quilo de préssecs val un euro i aquí li’n costarà entre 3,5 i 5. I això és només un exemple, però se’n pot posar qualsevol. Tenim el cost de la vida tres o quatre vegades més alt que a Espanya i fins i tot que a França actualment. Si el nivell de vida és alt, els salaris també ho han de ser, perquè si volem un país amb un nivell de vida alt i els salaris baixos, dona el que dona. I això va en contra també de la petita i mitjana empresa, perquè si tu no tens diners ni aniràs al barber, ni compraràs un cotxe cada cinc anys, ni a sopar amb la família dos cops al mes... i això fa que cada vegada s’empobreixi més la classe mitjana andorrana. I malauradament al país hi ha moltes famílies pobres, i cada vegada n’hi ha més. I amb això també hi poso els pensionistes, que han vist com el nivell de vida del país se’ls ha menjat completament. Gent que avui en dia cobra 500 o 600 euros de pensió veuen que han de pagar molt més de pis del que els arriba la pensió i han de malviure de les almoines que els puguin donar els seus fills, i això és vergonyós. 

El Govern es vanta de ser el més social que hi ha hagut.
M’emprenya molt quan el senyor Espot surt a dir que han estat un Govern molt social perquè han donat moltes ajudes. A mi em cauria la cara de vergonya de dir això. El que s’ha de fer és que hi hagi pensions i salaris dignes i serà la manera que no s’haurà de gastar tant amb ajudes. Perquè a més una altra cosa, ens diu que amb l’habitatge es donen moltes més ajudes que l’any passat, però l’ajuda a qui s’està donant realment? A la persona que la necessita que no pot arribar a pagar el preu del pis, o al propietari d’aquest, que mentre vagi pagant la padrina va cobrant? Aquesta és la realitat. Les polítiques que ha fet DA els últims vuit anys a nivell social són molt decebedores. Potser a les grans empreses i els grans poders fàctics els ha anat molt bé, però no a la població en general. 

Havien plantejat també una tretzena paga obligatòria per llei. 
Comencem per un punt molt important. Per què el Govern no vol de cap manera donar dos dies de festa setmanal? Per què no vol de cap manera acabar amb l’acomiadament lliure? No són coses que costin diners, perquè la gent ha de fer 8 hores al dia i 8 per 5 són 40 hores a la setmana, per tant és dins de la llei. Però com que el Govern i el Consell General està format avui en dia per grans empresaris i professionals liberals, el que volen d’alguna manera és tenir dominat el mercat de treball, i a tot arreu del món la gent treballa 5 dies a la setmana i dos festius, dissabte i diumenge o pactats en funció del sector que sigui. 

Parlava de l’acomiadament lliure.
És l’espasa de Dàmocles que tenen tots els treballadors sobre el cap. Una cosa és que un arribi als 70 anys i es vulgui jubilar i tancar la botiga, es poden buscar solucions i no hi ha cap problema. El que no es pot permetre és que com vull tancar la botiga, foto al carrer el meu empleat i aquest que fa 25 anys que tinc treballant amb mi, amb una mà al davant i una mà al darrere. I tot això són les mesures que s’han de preveure i trobar solucions. No cal inventar la sopa d’all, perquè ja està tot inventat. Els altres països ja fa anys que s’han trobat amb això i ho han resolt, però és que els altres països no defensen la gran empresa ni els poders fàctics, sinó que intenten acontentar la majoria de la població. Aquí, el Govern de DA ha girat l’esquena a tots els treballadors i treballadores i els ha tingut i a la classe mitjana andorrana aquests vuit anys i ara els està explotant a la cara.  

En menys d’un mes hi ha hagut dues concentracions de protesta. La gent ha perdut la por a sortir al carrer o és que la situació és insostenible?
La situació fa molt temps que és insostenible. El que passa és que fins ara la persona que venia a treballar a Andorra i es trobava en una situació insostenible acabava fent les maletes i marxant.  I avui en dia hi ha molta gent que ja els seus fills són andorrans, que van venir a treballar fa 40 anys i es guanyaven molt bé la vida i ara no se la guanyen. Sobreviuen amb la miserable pensió que els han donat, i a més a més han de pagar uns preus d’uns pisos abusius i el nivell de vida és altíssim. Aleshores, o mengen patates tot l’any o han de prendre la decisió de dir, necessitem cuidar els nostres nets i els nostres fills ens poden ajudar econòmicament. I això és una vergonya. I arribar en aquest punt, a l’extrem on la gent hagi de sortir al carrer per demanar ajudes socials, és la vergonya del Govern d’Antoni Martí. La gent ha de tenir els seus drets, no rebre almoines com estan donant. 

I per on cal començar? 
Agafar la pensió mínima i adequar-la al salari mínim professional. Com a mínim això. I a partir d’aquí la persona que hagi treballat 30 anys ha de cobrar la part proporcional del que és aquest salari. El que no pot ser és que una persona que ha treballat 25 o 30 anys al país es trobi ara amb una pensió de 400 euros. És vergonyós. El senyor Martí en el discurs de Nadal de fa dos anys deia que la pensió d’un que portés 30 anys treballant a Andorra se n’anava als 1.200 euros, que surti al carrer i els digui a tots els pensionistes que hi ha avui en dia, a veure què en pensen d’això.

L’estudi del cost de la vida el xifrava entre 1.050 i 1.200 euros.
Proposaria que als consellers generals de DA se’ls fes viure amb 1.200 euros al mes i no poguessin treballar en les seves empreses i els seus negocis. Segur que canviaven el discurs i ràpid. El que passa és que és molt fàcil predicar el que no creus, i aquest és el problema que té aquest país. S’ha de començar a treballar perquè si no podem ser l’Andorra dels 100.000 siguem la dels 50.000, però que els 50.000 que siguem, estiguem bé.

Ja està en vigor la nova legislació sindical, com els afecta? 
És la llei de coacció sindical. El que dic és que no hi haurà més sindicats en un futur perquè amb una llei d’aquest calat, i a més complementada amb una Llei de seguretat ciutadana que tampoc hi ajuda, és impossible. A veure qui és el valent que avui en dia es planteja fer una manifestació sabent que qualsevol cosa de les que pugui passar serà responsabilitat seva. I a més a més, es necessita el 50% dels treballadors del sector implicat per poder fer una vaga, i això   no existeix en lloc del món. Estem amb unes polítiques vergonyoses per un país democràtic.    I els consellers generals que van votar aquestes lleis s’ho haurien d’haver mirat abans d’haver-ho fet. 

Des de la patronal s’ha reclamat poder tenir interlocutors al sector privat. 
Sí, però m’he trobat per exemple empresaris que m’han trucat per dir-me que volen fer delegats de personal i que a qui posen. No, perdona, tu no has de posar ningú, però em diuen que ningú hi vol anar. I és que amb les lleis que tenim avui sobre la taula, a veure qui és el xulo que, a l’empresa privada, agafa la responsabilitat de representar els seus companys i planteja un conflicte col·lectiu a l’empresa. Aquesta persona té una protecció de dos anys, però quan passin se’n va al carrer directament. I a més, aquesta persona estarà totalment sola davant qualsevol problema. Si té un sindicat a darrere, la cosa pot ser diferent, però si no és així, no té cap sentit tenir delegats de personal.

Precisament, l’USdA va obrir una branca per obrir-se també al sector privat, quina resposta ha tingut? 
Està funcionant molt bé, de fet, avui en dia tenim més treballadors del sector privat que del públic. El que passa és que el treballador que ve del sector privat ens demana que sobretot no surti el seu nom enlloc, que no s’identifiqui de cap manera. I ho entenc perfectament.

La nova llei obliga els sindicats a facilitar els afiliats.
Sí, que ho faci la CEA i els partits polítics també, la Unió Sindical d’Andorra no donarà cap llistat dels seus afiliats, això per descomptat. Hem dit per activa i per passiva que estem en contra d’aquesta llei, i farem una campanya directa, ara quan arribi la campanya electoral, i donarem suport als partits que estiguin d’acord de derogar aquestes lleis i tornar a començar per fer unes lleis que siguin realment coherents, i pactades i consensuades, no imposades amb les polítiques de la majoria absoluta i l’aquí mano jo que ha utilitzat els últims 8 anys el senyor Martí i que encara ara continua practicant. 

Es plantegen alguna acció amb la Confederació Europea de Sindicats de la qual formen part?
Tenim clar que, a través de la CES, farem la denúncia pertinent al Consell d’Europa, ja que als sindicats andorrans no ens fan cas. El que passa és que quan diuen alguna cosa els sindicats europeus el primer que sentim per part del Govern és la paraula intromissió. Però és que quan demanem poder rebre una subvenció i disposar de les maneres per poder treballar dins el país se’ns nega totalment. En canvi, hi ha altres estaments que estan rebent fins a 600.000 euros d’ajudes quan nosaltres en rebem zero. Això demostra la voluntat que té el Govern de DA per ajudar el sindicalisme andorrà.

Tenen l’esperança que la negociació de l’acord d’associació pugui comportar algun canvi en matèria de drets laborals i socials?
De moment, l’únic que hem vist a nivell de l’acord amb la UE és que s’ha negociat tabac, tabac i tabac. A partir d’aquí no hem vist res. He sentit durant gairebé dos anys a les reunions que feien cada dos o tres mesos i només he sentit a parlar de tabac. Estem esperant que tota la resta es posi damunt la taula perquè aleshores també direm el que hem de dir. Aquí i a Brussel·les.

DA ha tirat endavant la Llei de la Funció Pública per a la qual ha demanat una oportunitat. 
Ja vam dir clar, per activa i per passiva, que no és una llei que volem. El grup parlamentari de DA i el Govern de DA tenen una sordera crònica que s’ha de fer mirar perquè ho podem dir més alt però no més clar. S’ha volgut aprovar la llei d’aquesta manera, imposant la majoria absoluta, doncs molt bé. Nosaltres també ens guardem el dret de fer una campanya electoral no en contra d’un partit polític, però sí en contra d’unes idees que d’alguna manera venen a minvar la classe mitjana andorrana, i sobretot la treballadora. I aquest és el gran fracàs de la política de DA, que s’ha carregat la classe mitjana.

I quin missatge volen passar en aquesta campanya? 
Tothom que s’ha quedat a casa les últimes eleccions, tothom que creu que la política no va amb ell, ha de fer un canvi de xip. La política o la fa o te la fan. I el problema és que a tots els treballadors d’Andorra no ens estan fent la política, ens estan fent el llit. Així que faig una crida a tots els que poden exercir el dret a vot perquè vagin a votar, que es mirin els programes, i que no votin un color o una persona, sinó pels seus interessos legítims. Ja que fins ara el Govern actual ha mirat els seus interessos partidistes, sense tenir en compte ni la classe mitjana andorrana ni els treballadors i treballadores. Així que ara és el moment d’unir-nos, plantar cara i canviar les coses.

Amb les noves lleis, i per un tema de representativitat, creu que caldrien uns estatuts i dotar de personalitat jurídica la plataforma sindical? 
No crec que sigui necessari. Nosaltres tampoc demanem a DA, amb els seus 5.500 vots, si representa els 70.000 habitants del país. És el Govern d’Andorra, no ens agrada la política que porta, pensem que es podria treballar molt millor a favor de la classe mitjana i dels treballadors i treballadores, però no deixa de ser que és el Govern d’Andorra.  

Gabriel Ubach

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

la part mes important del pais és la classe mitjana sense ella no hi ha comerços ni bars res que tingui a veure amb el cor del país som la sang del cos anomenat país Andorra sense ella es paralitza tot i si alguna cosa no funciona com un comu o govierno s'extirpa només cal escollir metge és una cadena vital.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte