Guillem Fornieles: “L’única via és la subversió pacífica; les pintades i crítiques per internet”

A les portes del primer de maig, el secretari general del Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), Guillem Fornieles, parla de la precarització dels llocs de treball, que es manifesta sobretot en el tracte diari que reben els assalariats. Remarca que el principal problema és l’acomiadament no causal i es mostra a l’espera de saber quins resultats han tingut les polítiques d’ocupació del Govern.

¿La crisi ha comportat més precarietat en els llocs de treball?
El concepte de precarietat no significa només les condicions de treball, sinó el tracte diari que rep el treballador o la treballadora. Aquest és el problema que tenim avui. Com que no hi ha sindicats, no hi ha una justícia de l’àmbit laboral, no hi ha entitats de mediació, els treballadors estan sota la pressió contínua del patró o encarregat. Sabem que hi ha sectors com el del transport de passatgers en què els treballadors han estat acomiadats i han posat demandes. La resta d’assalariats, però, calla perquè té por, i la por és una de les forces més grans que mou el món perquè amb la por es pot aconseguir tot. A la indústria també s’ha vist reduccions dràstiques de plantilla.

¿I al sector públic?
Hi ha una forta pressió per l’amenaça d’obertures d’expedients que poden comportar l’acomiadament. L’única diferència important d’indefensió que hi ha entre els dos sectors és l’acomiadament no causal del sector privat. Al seu lloc, a la funció pública hi ha l’obertura d’expedients. Si s’ha d’anar fins a la Batllia passa que no es tracta d’un treballador enfront d’un patró, persona jurídica, sinó enfront d’una administració, que és una institució i que té uns poders immensos. En tots dos casos, però, ens trobem en una situació d’inferioritat de l’assalariat per poder buscar justícia ja que la situació econòmica ho limita.

¿I en relació amb els contractes?
A l’administració pública hi ha un grapat de contractes temporals que s’han renovat durant anys, il·legalment. Si la mateixa administració pública realitza il·legalitats, què no faran els empresaris de l’àmbit privat. Et contracten per realitzar una feina, però l’endemà et trobes assumint noves tasques per un sou miserable. No hi ha negociació. Ningú, ni patronal ni Govern, la vol. ¿Quin empresari, que té un poder absolut, vol perdre aquesta potestat? I a qui aixeca el cap per dir alguna cosa, se li talla.

Des d’entitats sindicals i altres associacions s’ha detectat un augment de l’assetjament laboral.
El simple fet de rebre l’amenaça de poder ser acomiadat en qualsevol moment ja és assetjament. Darrerament hem detectat situacions d’assetjament més subtils, sobretot  a la funció pública. És l’amenaça permanent: t’obren un expedient i et diuen que al sector privat estaríeu tots al carrer. L’assetjament en aquest país no és delicte i això fa que et trobis en una situació d’abús de poder piramidal. A la funció pública hi ha llacunes i ambigüitats, és més ambigu que el Codi de relacions laborals. I també es donen més casos entre les dones. Fins i tot hi pot haver assetjament sexual. Són coses que no es poden provar perquè passen en llocs aïllats. I no hi ha mecanismes perquè quan un superior et demana al despatx hi hagi una altra persona present elegida pels treballadors.

¿Falten altres eines perquè els treballadors es puguin defensar?
Si en un Estat de dret, democràtic i social, resulta que els treballadors s’han de defensar, ¿quina mena d’Estat de dret és? És una fal·làcia. Hi ha les lleis, però si avui vull crear un sindicat demà estic al carrer. Estem en un Estat repressiu per moltes lleis que hi hagi. Fer lleis no vol dir que es respecti el dret.

El problema aquí és l’acomiadament no causal.
És clar. I, a més, les patronals demanen que s’obrin les quotes d’immigració segons les necessitats de cada empresa. El que volen és renovar tota la plantilla i la gent que vingui, tenint en compte la crisi que hi ha al voltant, arribarà en condicions més precàries i estaran disposats a treballar. Però arriba un moment que aquesta gent no respon o que canvia d’empresa. I el pitjor que pot tenir una empresa és la rotació laboral.

L’atur sembla que es modera.
Esperem que acabi la temporada d’hivern perquè es dispararà. Parlem d’uns 800 aturats. N’hi ha molts més però no compten ja que són persones que marxen del país. També cal destacar que només el 10% dels inscrits al Servei d’Ocupació cobren una ajuda, que no és un dret sinó una caritat. Es diu que la resta no compleixen les condicions, però el que es fa és limitar la possibilitat de tenir un dret al criteri de qui sí i qui no. Això no és propi d’un Estat de dret, sinó d’un Estat feudal. Aquí, les institucions no generen els mecanismes d’ajuda, contràriament al que recull la Constitució.

¿Creuen encertades les polítiques d’ocupació del Govern?
¿Quants treballadors estan treballant en aquests programes? Si no tenim resultats i els empresaris cobren unes quantitats però no responen (perquè no tenen control, pel que sigui) a una expectativa de tenir treballadors, formar-los, tenir-los en la plantilla fixa... són polítiques d’imatge. El que ha de fer el Govern no és generar ajudes als empresaris perquè puguin treballar, sinó polítiques que permetin l’ocupació plena. I això ni aquest ni altres governs ho estan aconseguint. Si no som capaços de parar la sagnia de l’atur, això és un fracàs. Volem saber quants llocs de treball s’han creat amb això i es mantenen i amb quines condicions.

¿Creu que les ajudes directes a empreses no és la millor via per fomentar l’ocupació?¿Hi ha eines suficients per controlar el seu destí?
Els diners van a les empreses però no tenim la garantia que reverteixin en els treballadors. Crec que és més important donar menjar cada dia a un treballador que no donar una quantitat a una empresa perquè contracti una sèrie de gent. El que fa el Govern és afavorir els empresaris però no ens garanteix en absolut que afavoreix els treballadors. Cal que donin tota la informació.

¿La debilitat del sindicalisme, a què es deu? ¿Cal més unitat?
L’actuació sindical podria ser bona, però en realitat qui té la força sempre és la majoria. El que caldria és que els treballadors no tinguessin represàlies en organitzar-se. Ningú es vol quedar sense feina, i més en un país on no hi ha drets de subsidi d’atur i no hi ha drets sanitaris un temps després de quedar-se sense feina. Els drets humans aquí tenen data de caducitat. I en el sector públic tenen els seus propis problemes i un enemic molt fort: tota l’oligarquia financera. Perquè els polítics estan al servei de l’oligarquia financera.

L’empitjorament de la situació no fa preveure un augment de les mobilitzacions.
No, perquè la majoria de treballadors de l’empresa privada són immigrants. La gent que ja fa molts anys que hi és coneix les regles del joc i quan ja no aguanta més se’n va del país. ¿Quina protesta es pot fer?

No s’ha previst cap acció al carrer per l’1 de maig.
No. Farem un manifest, que sempre és important. El missatge que s’envia als representants polítics i a l’oligarquia és que això no va bé i cal canviar d’actitud. Donar les culpes a la crisi que ve de fora és irresponsabilitat política. No farem cap acció al carrer. El que cal és fer accions cada dia. ¿Quines? Les denúncies a la Batllia o a Inspecció de Treball tenen un límit. Jo cridaria a la subversió. Comenceu a fer pintades subversives, pamflets, escrits anònims si és necessari, crítiques a la darrera pàgina del BonDia. Criticar el país tal com es feia en les dictadures feixistes. Treballar a nivell subversiu, sense donar el nom per evitar represàlies.
I crido a la subversió pacífica, no la violenta, perquè faries el mateix que fan ells. Tot i que ells fan una violència des del poder i nosaltres no ho podem fer. Teniu tot el dret de protestar. També a internet es pot donar a conèixer a tot el món com actuen les empreses que hi ha al país. Llavors seria una actitud col·lectiva.

“Govern i patronal són la mateixa corda que toca”

¿Tenen alguna informació sobre la reforma laboral anunciada pel Govern?
No. Ja no es molesten ni a consultar-nos. El Govern aplicarà la reforma que vol la patronal. Hi ha lobbies de pressió al Consell General i a l’executiu perquè tot vagi en una línia. La patronal després pot dir que no li sembla bé, però ja els ha enviat el missatge. Són els mateixos. Els mateixos somriures, les mateixes cordes que toquen. A nosaltres no ens han dit res perquè no els importa, no el que poden pensar els sindicats sinó el que poden pensar els treballadors.

El SAT tampoc és gaire optimista sobre la regulació del dret de vaga anunciada.
Recordo la quantitat de caps de Govern que han promès que això milloraria. No ha canviat res. La mentida com a forma de fer política. Faran la llei per justificar que la tenen però en realitat serà restrictiva. I no estarà dirigida al sector privat, perquè amb l’acomiadament no causal ja no hi ha problemes. La llei serà per als funcionaris, perquè si van a la vaga poden paralitzar moltes coses.

La normativa actual permet als comerços obrir alguns dies concrets fins a la mitjanit. ¿Quin impacte ha tingut en els assalariats?
No hem rebut queixes sobre aquesta qüestió. Suposo que les empreses tampoc tanquen a les dotze de la nit perquè no els surt a compte perquè no hi ha compradors. O potser només tenen una part treballant fins aquesta hora. L’aspecte més important és que tot el que fa l’empresa ve imposat, no negocia res. I el Govern, tots els governs, admeten aquesta política. No hem detectat situacions de conflicte entre vida familiar i feina. Com que hi ha por en el sector comercial, la gent calla. Tampoc tenim queixes pels horaris perquè no s’han allargat gaire. Crec que el que es perseguia amb la demanda de flexibilitzar-los era un cop de força per dir: “Aquí els que manem som els patrons al davant dels sindicats”, i tots els governs, tots, han dit “sí, buana”.