“Hi ha fronterers que es queden a l’atur i no tenen absolutament res”

Després de dos anys reivindicant els drets d’aquest col·lectiu, arriben els primers èxits. La presidenta de l’Associació de Treballadors Fronterers, Rosa Badalamenti, parla dels progressos aconseguits i dels projectes de futur, que encara són bona part dels que van motivar la creació de l’entitat.

Al mateix temps, alerta sobre la situació en què estan molts treballadors no residents que perden la feina i es queden sense cap mena de subsidi.

Un dels principals problemes que ha comportat l’actual situació econòmica és l’atur. L’associació de transfronterers ha reclamat poder obtenir la prestació per desocupació a Espanya.
Encara no hem tingut una resposta definitiva, però ens han anunciat la possibilitat que la llei espanyola es modifiqui en aquest sentit. Com a mínim, el Govern espanyol hauria de garantir l’atur als fronterers que anteriorment hagin treballat en aquell país. Això és obvi i hauria de ser de fàcil resolució.

També demaneu que es restableixi l’ajuda al retorn de l’immigrant.
Efectivament. Fa un temps vam tenir una trobada amb la consellera de Treball de la Generalitat per veure si es podria tornar a cobrar. Fa dos anys que se’ns va retirar i creiem que caldria instaurar un sistema similar o, si no, que donin als fronterers una fórmula per poder cotitzar i poder anar fent calaix.

Andorra també ofereix una prestació per desocupació, de la qual els treballadors que no són residents al Principat estan exclosos.
Això és una vergonya. Desconec les característiques tècniques d’aquesta ajuda. Ja sé que és de caràcter provisional, que no la donen a tothom, però que la fórmula mateixa ja exclogui els no residents, fins i tot encara que hagin treballat tota la vida a Andorra, em sembla vergonyós. Encara no hem tingut cap contacte amb les autoritats andorranes, no ens hem entrevistat mai amb el cap de Govern, però ho intentarem. Aquesta és una de les actuacions que tenim en cartera de cara al futur. I una de les qüestions que li plantejarem és aquesta. Havíem posat moltes esperances en aquest nou Govern, però en aquest sentit estem decebuts. Fins ara no hem vist cap resultat a favor nostre.

Una qüestió que preocupa especialment l’associació de transfronterers és la cobertura sanitària. Aquí sí que hi ha hagut avanços.
Sí. Estem contents perquè a partir de l’octubre podrem beneficiar-nos de la targeta sanitària que ens permet l’accés gratuït al sistema català de salut. Des de l’associació demanem que tothom la sol·liciti, ja que és una rei­vindicació que hem fet des dels inicis i que ens ha comportat molta feina. Tot i així, circulen alguns rumors de gent que tem sol·licitar-la per les obligacions fiscals. 

¿Gent que no satisfà l’IRPF?
Entenc que hi hagi molts fronterers que no paguin l’IRPF perquè no reben cap contraprestació a canvi. Es veuen obligats a destinar-hi una part del sou, que de per si ja no és gaire alt, a canvi de res. També hi ha altres ajuts a Espanya que no podem demanar. Hi ha l’ajuda a les dones treballadores, però no hi estem inclosos. El mateix passa amb el xec nadó i moltes altres coses. Nosaltres volem una contraprestació.
Tornant a la qüestió de la salut, caldria refer el conveni amb Espanya. Seria necessari que aquest text tingués en compte el context actual. Es va refer fa quinze anys i en aquell moment ja era una còpia de l’anterior, i avui està totalment desfasat. Des que es va signar han passat moltes coses. Hi ha hagut canvis a totes les bandes. Per exemple, aquí s’ha modificat la llei de la CASS. 

Una altra demanda en l’àmbit de la salut és aconseguir la cobertura sanitària dels fills a la Seguretat Social andorrana.
És un aspecte que caldria tenir en compte en el conveni. Per quina raó nosaltres, que paguem el mateix que paga qualsevol treballador resident, no podem ni tan sols triar. Els fronterers hem de poder triar on portar els nostres fills al metge. A Espanya la sanitat és universal, i aquí també hauria de ser possible.

Tal com ha comentat abans, ¿les obligacions fiscals a Espanya és un dels aspectes que més preocupen el col·lectiu?
Nosaltres només demanem un estatus especial. Que se’ns doni alguna contraprestació, ja que ens veiem obligats a pagar impostos a Espanya. A més, el que tampoc considerem normal és que nosaltres portem un munt de diners a baix i reactivem l’economia de la comarca, i que això no tingui cap mena de bonificació.

¿Ja ha desaparegut la pressió que durant un temps es va produir a la duana per fer que els fronterers paguessin els impostos?
Sí. Ara ja no es viu aquesta situació a la duana. La pressió real va ser quan va obrir l’oficina d’Hisenda a la Seu d’Urgell. Tot i així, sí que és cert que hi ha gent que ha rebut una carta a casa relativa al cobrament d’impostos.

També veiem que les obres a la carretera N-145 s’eternitzaran.
Només demanem que almenys asfaltin la carretera. La resta de canvis tenen una importància relativa, però almenys que facin això i que no la deixin dos anys així, perquè ara amb les obres està pitjor que abans.

¿I respecte al transport públic?
Vam demanar fa molt temps una millora del transport públic, però no ens han fet cap cas en cap moment. Vam parlar amb diferents persones, amb Teresa Casassas, la regidora de l’Ajuntament, que havia de servir de vincle amb la nostra associació, però mai  no m’han donat cap resposta.
En la qüestió del transport no demanem res de l’altre món. Només volem que ens facilitin un abonament parcialment finançat, una part per Andorra i per la Generalitat de Catalunya i, no cal dir, pel mateix usuari, utilitzant el mateix transport que hi ha avui. Això aniria en favor d’Andorra, suposaria una reducció del trànsit ja que circularien menys cotxes particulars. Aquesta proposta no és pas un disbarat.

Darrerament, els fronterers també heu demanat que els horaris dels serveis de la Seu d’Urgell s’adeqüin més a les vostres necessitats.
Els fronterers som un col·lectiu important als pobles on vivim, però la gent ho ignora. Els comerços ja s’han adaptat, potser per necessitat, però aquest no és el cas dels horaris de les oficines i, sobretot, de les escoles. Jo no puc assistir a una reunió amb el mestre del meu fill a les onze del matí i demanar festa a la feina. Sabem que aquí l’acomiadament és lliure.
Per aquest motiu, hem estat en contacte amb les AMPA de les escoles, però encara no hem obtingut cap resposta. Hem proposat que, per exemple, ens poguessin rebre un dia al mes a les set o a les vuit del vespre. Insistirem a les direccions dels centres, perquè representem un 30% dels pares dels alumnes.

Les últimes dades indiquen que en un any els treballadors fronteres han disminuït en 207 persones. ¿Quina situació es viu entre el col·lectiu?
Hi ha gent de l’associació que s’ha quedat a l’atur, sobretot gent procedent de la construcció, i ara comencen els problemes al comerç. Segurament aquestes dades s’aniran incrementant perquè la situació no millora. I aquesta gent no té absolutament res, cap mena d’ajuda, i l’única sortida és refugiar-se en l’estructura familiar, qui la tingui, o agafar qualsevol tipus de feina.
Un altre problema que tenim és la baixa participació a l’hora d’afrontar els problemes que afecten el col·lectiu. Ara l’associació està formada per unes 125 persones, però en el moment de fer feina difícilment la gent col·labora. Caldria més implicació de tots plegats, perquè tothom té la seva vida personal.

Després de dos anys, ¿quins són els propers passos?
Ara en comencem a recollir els fruits. La targeta sanitària i el cobrament de l’atur a Espanya ja són un èxit, però encara ens falta  molt camí. Ens agradaria tornar a fer un punt de la situació amb el senyor Batalla i reprendre totes les qüestions pendents, i ens agradaria també poder-nos trobar amb el senyor Bartumeu. Després vindran les qüestions menors, com els horaris dels serveis que s’ofereixen a la comarca on vivim.

¿Com creieu que us veuen els residents a Andorra? ¿Creieu que la vostra consideració no és gaire positiva?
Jo crec que hi ha molta indiferència. De fet, he notat més comentaris negatius a Espanya, parlant amb gent d’altres comunitats. És el resultat de desconèixer la situació real. Perquè hi ha molts drets que estan vinculats a la teva cotització –aquell 25% que et treuen del sou–, però n’hi ha d’altres que no. Nosaltres no reclamem aquests diners que paguem, sinó altres. A més, comparant el salari net que es cobra a Espanya i el que cobrem aquí, nosaltres hi perdem considerablement perquè allà pel mateix salari et donen moltes més prestacions.