Diari digital d'Andorra Bondia
Iolanda Solà: “La retirada del menor té l’objectiu de restablir el que fallava i el retorn”
Iolanda Solà: “La retirada del menor té l’objectiu de restablir el que fallava i el retorn”

Iolanda Solà: “La retirada del menor té l’objectiu de restablir el que fallava i el retorn”


Escrit per: 
Pepa Gallego/Foto: Jonathan Gil

Dirigeix des de fa disset anys l’únic recurs que té el país per acollir menors en situació de risc o desemparats. Encapçala un equip humà d’educadors i monitors que han de fer front diàriament a una feina en què treballen amb emocions, amb sentiments, amb problemes durs que tenen rostre de nen, i amb un treball per torns i festius. Una feina que és vocacional, que està massa a l’ombra i a què cal fer llum. Ens ho explica.

Amb més de trenta menors, es pot dir que el centre de La Gavernera ha arribat a una xifra rècord?
Sí, aquesta és la xifra més alta registrada des que existeix el centre, l’any 1985, en què estava a Prada Casadet. El 1993 ens vam traslladar.

Perquè quina és la mitjana realment?
De dotze o tretze nens per mes. I ara en tenim trenta, quan la capacitat màxima és de vint, més dos bebès.

Aquest increment és degut a l’activitat preventiva, que també va en augment, com ja va dir el ministre?
És a causa de l’activitat preventiva, els mitjans en la prevenció, el diagnòstic i l’agilitat per fer la tasca i l’augment dels recursos, com un dels factors determinants. Però finalment a Andorra les retirades dels menors són efectives perquè hi ha un acte judicial, és a dir finalment és la Batllia qui les determina. Un informe tècnic justifica la situació de risc d’un menor i proposa la retirada, però hi ha d’haver un batlle que la faci efectiva, i la combinació de les dues coses, és a dir l’augment dels recursos per fer la detecció i també l’agilitat de la Batllia per ordenar la retirada i no demorar la situació, ha causat aquest augment exponencial.

Aquesta efectivitat de la justícia, de què molts cops no es parla, és positiva.
És clar que sí, la qüestió és que potser no estàvem preparats per a aquesta onada tan gran de menors. Perquè el recurs és el que hi ha. Som els únics receptors. Paral·lelament als ingressos, també atenem urgències per via judicial o amb un requeriment policial que després pot ser un ingrés efectiu. El centre ha de poder tenir espai de sobra per atendre les urgències. 

Aquest increment dels menors en risc és també una tendència als països veïns?
Crec que és un cas particular d’Andorra. És la suma d’efectius i que les dues parts estan d’acord en la retirada, anem en la mateixa línia. I l’agilitat a l’hora de fer-la efectiva és el que ha causat l’increment.

Però això és un fet i anirà a més. La Gavernera té per tant un pla d’actuació per gestionar aquest increment?
De manera provisional i per donar-hi una resposta ràpida el Govern ha llogat un altre habitatge on hi ha els menors més grans, separats per edats. S’ha reforçat també els efectius humans, ens hem doblat.

Tot i que el que seria idoni és crear una xarxa més àmplia de famílies d’acollida.
Exacte. Per això es va fer la campanya d’acolliment familiar, per donar resposta a aquesta situació. La institució hi dona una resposta, però sempre és millor que l’infant estigui en un medi familiar. 

Ara en parlarem, però continuem amb el tema dels recursos. S’ha doblat el personal?
Nosaltres teníem, fins al 2016, catorze persones que conformaven l’equip educatiu. A finals de novembre es va ampliar fins a cinc efectius més i ara s’ampliarà a sis més, i per tant serem 25 entre educadors i monitors. Amb això pensem que n’hi ha prou per tenir tots els torns coberts i per atendre tota la població.

Què significa que un infant està en situació de risc o des­emparament?
Vol dir que qualsevol de les seves necessitats bàsiques es troba en perill, vulnerada. Parlem de l’alimentació, la higiene, l’escolaritat, la salut o la seva moralitat. Sovint és un conjunt de necessitats no cobertes. Un infant ha de tenir garantits aquests drets i si no es poden cobrir al nucli familiar i després de donar recursos per reconduir la situació no s’ha pogut fer, està en risc i és quan es decideix retirar-lo del nucli, confiar-lo a l’Estat sota una mesura de protecció, que és un centre per poder satisfer les seves necessitats. Mentrestant al nucli familiar es treballa per restaurar allò que feia que aquell infant no tingués les necessitats cobertes. 

La detecció es pot fer des de molts llocs, l’escola, la policia...?
Sí, una bona font de detecció és l’escola, perquè un menor hi passa moltes hores, o si no hi passa les que hi hauria de passar.

Detectada la situació de risc es crea un pla familiar. Què es té en compte en aquest pla?
Això ho fa el servei especialitzat d’Atenció a la Infància. És el que ha fet el seguiment amb la família i decideix fer una proposta d’intervenció, que pot ser la retirada. I aquí arriba ja amb un diagnòstic de la família.

Quan el menor passa per primer cop per la porta del centre, la primera reacció és de rebuig?
Sí. Hi ha un percentatge molt petit de menors que sol·liciten poder-hi ingressar, i sovint són menors adolescents que ja tenen ús de raó per veure que el seu entorn familiar no els és beneficiós. La gran majoria no tenen una visió del risc, perquè és el seu entorn familiar i si no reben un dany directe no perceben que estan en risc. No anar a l’escola cada dia per a ells no és un problema, per exemple. La primera reacció és de perplexitat, d’enyorança del nucli, i després de rebuig, i finalment es crea un vincle i acaben acceptant el recurs i des­envolupen un sentiment de pertinença. Tot això amb un treball d’acceptació de la seva realitat, i és un procés lent. 

Per què és millor l’ambient familiar que un centre institucionalitzat?
Hi ha molts estudis que ho avalen. Simplement, el fet que tu puguis estar en un entorn en què tinguis una o dues persones referents i no n’hagis de tenir quinze sempre et dona més estabilitat. Els tempos per crear vincles es redueixen molt en un nucli familiar.

Però això és millor en totes les edats?
És clar, hi ha excepcions. No  tots els menors són candidats al recurs d’una família d’acollida, perquè pot no reeixir. Pot haver-hi adolescents que ja han creat el vincle amb l’educador  del centre i el fet d’anar a una família pot ser que els desestabilitzi. Perquè finalment és una qüestió de vincle. Que creguis que algú està per tu, i que et sentis estimat. 

Com es gestionen els casos que van a famílies d’acollida?
És una adaptació progressiva. El menor hi va acompanyat del tutor i comença a fer la coneixença amb la família, i a mesura que es van trobant còmodes es van ampliant els contactes i es deixa lloc perquè l’educador es retiri i es dona pas que estiguin sols. 

Cal tenir clar que la família d’acollida no és una adopció?
Sí, és molt important. Aquell menor té present la seva família i l’objectiu és retornar-hi. És un complement i un reforç mentre no es pot tornar a casa. Això s’ha de tenir molt clar.

En tots els casos es manté un vincle directe amb la família biològica?
Quan s’està en una família d’acollida es manté sempre un contacte amb la família biològica. La retirada sempre té l’objectiu de restablir els factors que no garantien la cobertura de les necessitats i quan s’han recuperat es pot tornar al nucli; per tant s’han de propiciar. Quan es fan i com es fan els contactes depèn de cada cas.

A més del rebuig del menor a la institució, en un primer moment la família (biològica) també el pot experimentar?
Sí, és clar. S’ha de treballar. És important tenir la col·laboració de la família. Si la família és conscient que necessita ajuda i per tant es mostra col·laboradora canvia molt. Si és així l’èxit del cas es pot dir que està garantit. Perquè els progenitors faran tots els esforços possibles per posar-hi remei. De vegades això és una oportunitat per començar de zero i veure que potser la situació t’ha sobrepassat, no has sabut demanar ajuda i has arribat aquí, i aleshores comences a posar-hi solucions. Quan no reconeixen res i no es mostren col·laboradors hi ha un problema afegit, perquè traslladen aquest sentiment a l’infant i aquest rebutja més el fet d’estar aquí, no podem avançar i ho viu com si estigués castigat. 

Com es treballa aquesta acceptació?
Quan acollim un menor li facilitem un llibret de drets i normes i un de benvinguda, li mostrem el seu espai, li presentem el grup de companys, que ja estan avisats que vindrà un company nou, i creem un clima agradable. I al més aviat possible fem una reunió d’ingrés amb els progenitors, perquè és molt important contextualitzar què és el centre i què vol dir que nosaltres tenim la guàrdia i custòdia del menor. I sobretot parlem dels motius de l’ingrés. Aquí tots sabem què ha passat. I a partir d’aquí hi ha una presa de consciència. Això ho treballa el grup especialitzat amb el menor, però tots sabem què passa i els pares ho han de saber, i tots parlem el mateix llenguatge. Aquesta informació és important tenir-la per si hem d’intervenir quan ve una visita o no. 
A partir d’aquí el menor continua anant a l’escola on anava i a les activitats que feia, i si no en feia es potencia que en faci perquè se socialitzi. Cal que hi hagi el mínim trasbals possible i potenciar rutines perquè s’estabilitzi.
 
També es deu haver donat el cas d’algun menor que s’ha fet gran aquí?
Quan un menor entra en l’edat adolescent, sovint fa els 18 anys aquí. Als menors que han complert la majoria d’edat i no han retornat a casa se’ls ofereix els pisos Jovial, que és l’àrea de seguiment dels joves tutelats i extutelats, perquè tinguin un altre recurs i no quedin desemparats. 

I el dia a dia?
Evidentment, hi ha més normes que en una casa perquè som molts, però intentem potenciar i fomentar al màxim la descoberta i la socialització. És a dir, si s’ha d’anar al parc o a la piscina s’hi va. També respectem els ritmes dels adolescents. Amb un reglament intern pactem sortides a la nit, per exemple, però també cal que se les guanyin amb un comportament correcte. 

Com s’organitzen les visites dels progenitors?
Les primeres visites es fan supervisades aquí. I valorem factors com la interacció entre fill i pares, la comunicació i, en definitiva, el risc de poder deixar posteriorment que en la visita puguin estar sols. 

Després del retorn hi ha hagut reingressos?
Sí. És un percentatge molt petit, però ha passat. El sistema també té errades o senzillament la mateixa situació d’una família pot haver-se cronificat. Hi ha disfuncions parentals que no són fàcilment reconduïbles i no hi ha una reversibilitat total. O pot ser que hi hagi disfuncions noves i el menor torni a estar en risc. 

Deixem de banda la vessant professional i anem a la personal: ha de ser molt dur establir vincles.
Amb els anys potser acabes desenvolupant una capacitat similar a com quan tens una xarxa social amb molts amics. Establir vincles no acaba sent un problema perquè quan el menor marxa deixa experiències per a tu i per a ell i que t’han enriquit. 
Els aspectes més durs no són establir un vincle i que desapareguin. Perquè no es tracta de dols, ja que se’n van perquè la seva situació és millor o ha canviat. El que és dur és no arribar a crear un vincle perquè et sents insatisfeta, no et sents realitzada en la feina, no veus canvis. Poder arribar a crear vincles és el que és satisfactori.

N’hi ha que venen a visitar-la després?
Sí, això és molt satisfactori, i quan venen menors i les famílies, sobretot, i t’ho agraeixen, encara més.

Iolanda Solà: “La retirada del menor té l’objectiu de restablir el que fallava i el retorn”

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Per aquesta raó, m'agradaria aprofitar de recordar que tenim per vendre el llibre L'aventura d'en Botonet en el Fnac i Sotheby's Andorra, dels quals la totalitat de la venda anirà al Centre La Gavernera. Encara ens falten 500 i l'objectiu es poder entregar el talonari finals d'estiu. Gràciesss per a la seva col.laboració, per fer realitat aquest projecte!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte