Diari digital d'Andorra Bondia
Jesús Palacio: “No busquem herois, hi ha gent que pot ajudar els nens invisibles”
Jesús Palacio: “No busquem herois, hi ha gent que pot ajudar els nens invisibles”

Jesús Palacio: “No busquem herois, hi ha gent que pot ajudar els nens invisibles”


Escrit per: 
Pepa Gallego

Expert en psicologia evolutiva i educació, avui imparteix, a les 20.15 hores al Centre de Congressos de la capital, una conferència sobre l’acolliment familiar.

L’Acolliment familiar és un recurs que té l’administració per atendre el menor que viu una situació de risc, però la societat ha d’implicar-s’hi. 
Sí. És per atendre menors amb una situació de més risc. Quan hi ha poc risc es treballa per disminuir-lo, però no es mou el nen de la seva família. Es mou quan el risc és alt i no pot continuar estant a casa seva perquè no està rebent l’atenció adequada, o rep algun maltractament o algun tipus d’abandonament o negligència. Són nens i nenes que al mateix temps no poden ser adoptats, perquè no compleixen els requisits jurídics per ser-ho. Han de separar-se de la seva família, i tenen dues alternatives, que són les següents: o bé viure en institucions i residències, que és la tradicional i que volem evitar per les connotacions negatives que comporta; o bé l’acolliment familiar, és a dir, famílies que es fan càrrec temporalment dels fills d’altres persones no amb l’ambició de convertir-los en fills propis, sinó amb la voluntat d’ajudar-los en aquest període de transició. És clar, sense famílies no hi ha acolliment familiar. 

Què hi guanya un menor per estar en una família en lloc d’un centre? 

Els humans, particularment en la infància, estem fets 
per a una relació individualitzada, personalitzada, compromesa. Per desenvolupar-se, diem, un nen necessita que algú 
estigui boig per ell. Als centres col·lectius, aquesta bogeria és inviable perquè els professionals el que aprenem és la distància professional per no implicar-nos en els 14 menors que podem tenir al càrrec. Quan un nen pregunta avui qui ve en un centre, és una pregunta dolorosa. 

Les famílies adoptives volen ser pares o mares; en les acollidores hi ha un sentiment més de solidaritat?
Sí. La majoria de les famílies d’acollida ja tenen fills, ja són pares i mares. I decideixen ajudar els fills d’altres persones, en alguns casos, per un termini de  sis mesos, en altres casos de tres anys i en d’altres fins als 18 anys del menor. 

El terme acollida en àmbit internacional, pels refugiats, el tenim tots més interioritzat, però, tot i respectar les distàncies, no l’acollida d’infants en risc d’aquí?
És clar. Són nens invisibles i cal, amb aquestes campanyes, visibilitzar-los. Perquè un cop un nen entra en un centre deixa de ser una preocupació. No es busquen herois, hi ha gent que existeix que pot ajudar aquests nens que viuen a 800 metres de casa seva. 

Com a expert en psicologia, si per al menor deu ser difícil viure aquesta situació de canvi, ho deu ser també per a la família d’acollida?
Sí i tant. La família ha de preparar-se i estar acompanyada perquè poden sorgir situacions a les quals no puguin donar-hi resposta. També s’ajuda els nens per fer que les visites amb els seus pares siguin el més positives possible, per exemple. Tota famíla quan se’n va el nen pateix una pèrdua, però està més que compensada amb tot el que el menor els ha aportat. És el que afirmen totes les famílies. 

S’ha avançat a la meva darrera pregunta, quin consell donaria a la família que pensa acollir un nen? 
Ajuden i enriqueixen, fan plorar, fan riure. Quan marxen, queda una foto, un objecte, i el  menor també s’ha endut alguna cosa. En molts casos el contacte es manté. Són experiències de pur desenvolupament personal i d’enfortir-se com a família. 

Jesús Palacio: “No busquem herois
hi ha gent que pot ajudar els nens invisibles”
Número de vots: 441
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic