Diari digital d'Andorra Bondia
Joan Carles Camp, conseller general d’UL-Independents de la Massana
Joan Carles Camp, conseller general d’UL-Independents de la Massana

Joan Carles Camp: “L’acostament a la UE es fa de pressa i sense saber-ne les conseqüències”


Escrit per: 
M.S. / Foto: Jonathan Gil

El conseller general d’Unió Laurediana-Independents de la Massana Joan Carles Camp lamenta que es vulgui progressar en l’aproximació a Europa “sense mirar massa cap a on anem i quines conseqüències tindrà” i assegura que seria “trist” que les properes eleccions esdevinguessin un plebiscit sobre l’acord d’associació. Camp admet que seran, però, uns comicis que aniran “en sentit d’Estat en majúscules”. 

A cinc mesos o vuit d’acabar la legislatura, quin balanç es pot fer? 
El balanç que es pot fer és que ha estat una legislatura totalment atípica. Vam ser elegits el primer de març i al cap de deu dies s’estronca tot amb el cas BPA. A l’inici es va haver d’anar una mica  a remolc de tot aquest tema i, després, es van haver de legislar qüestions arran d’això. El segon cavall de batalla ha estat aquesta aproximació que s’ha volgut fer de cara a la UE i que, al nostre entendre, ha estat massa de pressa i sense mirar gaire cap a on anem i quines conseqüències tindrà.

Els seus excompanys diuen que ara fan l’oposició que abans no podien fer, vostès també?
Nosaltres som inclusius, no exclusius. Mai s’ha tallat la llibertat d’expressió a cap membre del grup parlamentari, ni ara ni abans ni mai. Totes les veus són escoltades i debatudes totes les idees i, al final, som demòcrates, triem el que és més bo i, quan s’agafa un acord, el respectem, com no pot ser d’una altra manera. És normal que hi hagi diàleg, i hi ha de ser, per intentar trobar les millors solucions a cada problemàtica i cada llei que tenim damunt la taula.

Com s’afronta la recta final amb tants textos a tràmit?
És una recta final complicada, complexa i marcarà també el futur del país. No entenem que a final de legislatura el Govern vulgui posar damunt la taula lleis cabdals, com el text que regula el cos del funcionariat i totes les lleis laborals. Pensem que amb la llei de la funció pública el que calia era que tots els grups parlamentaris presents al Consell General s’assentessin conjuntament amb el Govern i amb els sindicats i miressin  de tancar un acord perquè, d’una vegada per totes, a cada escomesa electoral el tema dels funcionaris no sigui una moneda de canvi, per dir-ho de manera planera. Els funcionaris són necessaris, han de ser professionals però assumibles i sostenibles. Per tant, no s’hi val a anar amb la capsa de galetes i anar fent prebendes per acontentar uns i altres, sinó  que hem de tenir una categoria de funcionaris que siguin suficientment professionals, que atenguin l’administrat i que el país els pugui mantenir. No s’ha de crear una Andorra a dues velocitats. 

És un tema de tenir clar quina dimensió es vol?
Primer cal saber quina és la despesa òptima de l’Estat i, a partir d’aquí, podem saber la quantitat de serveis que podem oferir o ens podem permetre. Es tractava d’ajustar tots aquests paràmetres, i aquí hi ha el creixement de l’economia i tot el tema de la despesa ordinària, on s’inclou també la qüestió dels funcionaris. Són necessaris, els hem de veure també com un element dinamitzador de l’economia però no volem que siguin una moneda de canvi cada vegada. La funció pública va íntimament lligada al cost de l’Estat i, sobretot, en aquest acostament que es vol fer cap a Europa, ens faran falta funcionaris de més qualitat, per dir-ho d’alguna manera. I haurien de ser persones sortides de la mateixa funció pública, que n’hi ha que són molt vàlides, tot i que molt sovint ens dediquem a agafar o a importar talentet de fora i menysprear els nostres funcionaris o els nostres professionals que tenim al país.  

Lamentava també que les lleis laborals arribessin al final de la legislatura.
El codi de relacions laborals és l’únic que s’està treballant, hi ha més de 300 esmenes i, en el si de la comissió, es treballa a una velocitat de vertigen. Així, moltes esmenes es reconduiran i es tractaran més tard amb la llei sindical i el text de conflicte col·lectiu. Nosaltres pensem que les tres lleis van unides, que no pot avançar una sense les altres i tampoc entenem, tenint en compte que estem fent aquest acostament cap a Europa, tot això com quedarà i si el teixit empresarial ho podrà assumir. Pensem que ara no tocava modificar aquest codi de relacions laborals perquè fins ara havia funcionat, i no és un bon moment a final de legislatura per obrir tota una sèrie de reformes que tenen un abast important per al país i per al teixit empresarial. I, a més, si no es fa una mica d’acord amb la llei de la funció pública, crearem diferents categories de treballadors dins l’Estat. 

Com veu el tancament de la lliure circulació de mercaderies i la solució per al tabac?
Aquí tenim un problema, perquè tots parlem pel que diu la premsa però la realitat és que els consellers generals, com a mínim els que formem part del grup mixt d’UL-ILM, no tenim cap mena d’informació de quin intercanvi de cartes s’ha fet i de la manera com s’ha fet. És molt trist que, com a consellers generals i sent un tema que afecta el país, no disposem d’aquesta informació. Hem assistit a diverses lectures comentades dels aspectes del marc institucional  i tampoc trobem just que els consellers generals assisteixin a una reunió on el ministre i els tècnics de Govern expliquen un powerpoint i que no es doni la informació perquè pugui ser estudiada i analitzada amb profunditat. Totes aquestes normes que haurem d’assumir en un futur afecten de manera important el futur del país i els consellers generals no tenim accés a aquesta informació. 

Des de l’executiu s’argumenta que és el Govern qui ha de negociar. 
És cert que el Govern té la capacitat de negociació però això no vol dir que hagi d’amagar la informació als consellers i que tingui la llibertat de fer el que vulgui amb la negociació. El Govern no està al mandat per això, sinó que és la sobirania del poble andorrà que rau al si del Consell General, ja que tots aquests temes al final hauran de passar pel Consell General. Una cosa és negociar però cal saber què negociem, quin objectiu i quins costos tindrà, i ara per ara no tenim res de tot això. 

Se senten enganyats per allò dels observadors actius?
Sempre hem defensat que calia treballar amb sentit i clau d’Estat i que hi havíem de ser presents com a observadors actius precisament per tenir informació de primera mà, i també per intentar ajudar, reconduir, reflexionar i fer veure altres aspectes que d’entrada no es veuen, ja que en aquests afers, de vegades, hi veuen més quatre ulls que dos. Sí que es va tenir un oferiment per part del cap de Govern tot i que finalment no ha pogut ser. És trist, ens vam oferir a treballar-hi i el que ens dol més és que se’ns ha dit que algun altre d’aquests estats que forma part de la negociació no veia amb bons ulls que els consellers generals hi assistíssim.

Van aprofitar la visita dels caps negociadors de la UE per posar damunt la taula una sèrie de demandes.
Si hem d’anar a la UE i hi haurà certs sectors del país que tindran unes dificultats, el lògic seria que Andorra es pogués beneficiar d’altres iniciatives que poden sorgir i que ens podrien fer veure el tema de diferent manera. Aquí s’ha començat a negociar l’Acord Duaner, que era el que ja teníem i el que, per tant, no s’havia de negociar. En canvi, sí que s’havia de començar a negociar altres llibertats,  com la lliure circulació de serveis per veure quines eren les esperances que podia tenir el país i perquè l’acord generés il·lusió a la ciutadania i al teixit empresarial. Que poguessin veure què farem, què buscarem   i com ens venem de cara a Europa i accedim a aquest mercat interior. Lamentablement no sabem ni on anem ni què farem  i, en canvi, estem negociant una cosa que ja teníem negociada en  què malauradament deixarem plomes. 

Van insistir amb el tema de les comunicacions.
Formem part d’Europa, som  al mig i hi volem ser. Hi som físicament però no estem ben comunicats i ens vam quedar una mica estorats de veure que a ningú li passés pel cap poder reclamar que l’eix E-9 passés més a prop d’Andorra que actualment. També, degut a les condicions meteorològiques, vam demanar que pogués arribar el tren de l’Ospitalet fins a Andorra, i que si no tenim la capacitat física per poder disposar d’un aeroport internacional aquí que es pugui utilitzar el de la Seu. Que puguin aterrar aeronaus d’una certa capacitat, que es puguin fer les inversions necessàries escaients, que també serà bo per a tota la resta del Pirineu, i vam demanar que estiguéssim enllaçats a través d’una via fèrria entre la Seu i Andorra i el visitant pogués fer el tràmit de duana dins l’aeroport i entrés directament a Andorra a través d’aquesta llançadora. Algunes d’aquestes propostes no les van veure amb mals ulls els negociadors. I vam quedar sorpresos que els negociadors andorrans en això no hi haguessin caigut. 

Què li sembla la llei de mesures urgents per mirar de resoldre el problema de l’habitatge de lloguer?
Pensem que, tal com està, de poc servirà. Estem acabant de treballar les esmenes, però no és la llei que el país necessita ni la que resoldrà la problemàtica de l’habitatge. A Andorra no hi ha manca d’habitatge, sinó que hi ha un habitatge que està desocupat i, sovint, per una sèrie de normatives que han fet i que no han tingut visió de les repercussions que podien arribar a implicar, una mica com anem amb tot.

Per això proposen modificar la Llei d’intercanvi automàtic d’informació per no haver de declarar aquells comptes que fossin receptors de l’import de lloguers?
Aquesta és una de les esmenes, tot i que, de fet, ja vam comentar al ministre Cinca, abans de votar aquesta llei, els efectes que comportaria, i tampoc se’ns va fer cas. Són els efectes col·laterals quan es fa una llei i no es pensa amb la idiosincràsia que tenim al país. Estem d’acord que tenim moltes obligacions de cara a fora que cal complir, però també hem de recordar d’on venim i on estem i que la majoria d’aquests inversors són persones normals i que no es dediquen a cap activitat il·lícita. Són petits inversors que van comprar una propietat aquí per venir a esquiar o per fer una petita inversió i avui, si badem, aquesta inversió ni la poden vendre ni la poden llogar. Són habitatges que estan buits i en un Estat tan petit, només es tingui una problemàtica de mil habitatges, tenim un problema per a 3.000 persones o per a 1.000 famílies.

Es parla de dificultats per determinar el nombre d’habitatges que hi ha buits. 
No em puc creure ni ho vull fer que ni l’Estat andorrà ni els comuns no sàpiguen el nombre  d’habitatges que tenen. Tot el  tema dels permisos de construcció es controla fortament i, a part de totes aquelles bordes o cases pairals que no disposen de cap llicència de construcció, tots els altres aspectes els tenen ben detallats. Aquest no és el problema. 

És, doncs, una manca de voluntat de resoldre el problema?
No ho sé, hi ha diferents aspectes. Hi ha tot el tema legal, és a dir, si es vol posar producte al mercat és interessantíssim que hi hagi seguretat jurídica per la part que fa una inversió important i la posa al mercat de lloguer, i això avui no és ben bé així. 

Un dels objectius de la legislatura era la reforma sanitària però no acaba d’arrencar.
Lamentablement, en aquests moments de legislatura en què  ens trobem, no crec que veiem la reforma sanitària. El tema de la sanitat és cabdal perquè deixa un forat important a les arques públiques. Per això, cal optimitzar al màxim perquè aquesta escletxa entre els ingressos i la despesa no creixi, tot i que hi ha un altre problema damunt la taula, el fet que la població cada dia envelleix més, l’esperança de vida és més alta i, a partir d’una certa edat, tots serem més consumidors de productes sanitaris. Així que caldria optimitzar tots els recursos, i no sabem l’efecte que pot tenir perquè no tenim tota la informació i, després, no hi haurà cap altra sistema més enllà d’incrementar les cotitzacions o abaixar les prestacions. És un problema greu. 

I és un debat que ningú vol afrontar i menys davant la proximitat d’eleccions.
Aquest debat i també el de l’educació i la funció pública haurien de ser unes línies mestres amb uns pactes d’Estat i que no fossin motiu de mercadeig a cada elecció. 

Com veu els moviments preelectorals i l’acostament dels seus excompanys al PS?
Com a demòcrates que som, totes les opcions les valorem positivament. Altra cosa serà com les rebrà la ciutadania. Si els nostres excompanys amb el PS decideixen anar junts a les eleccions pels motius que considerin oportuns, nosaltres no hi tenim res a dir, ho respectem.

Es diu que és pel sistema electoral.
El sistema electoral és el que tenim. La composició del Consell General no és gratuïta. Fins abans de la Constitució eren quatre consellers per parròquia i, amb la Carta Magna, es va crear aquest doble mecanisme de territori i nació. I aquest és el contrapoder que tenim a dintre del Coprincipat. I aquesta sèrie d’elements són els que ens han permès sobreviure fins avui. Pensem que fer canvis tant pel que fa al coprincipat com al sistema electoral podria ser perillós, ja que es podria trencar l’equilibri del país i posar el Coprincipat amb perill, com s’està fent amb altres temes. 

Alguns els situen a vostès ja al costat de DA.
Pel contingut de l’entrevista ja heu vist que no estem gaire a favor de DA. Així que primer hem de fer les eleccions i després ja ho veurem.

Sí que sembla, però, que els moviments que pugui fer UL a Sant Julià i CC a la Massana poden ser clau? 
Els consellers a la territorial tenen un pes important, i el que està clar és que tant UL com els Independents de la Massana venim d’unes formacions i d’uns grups parroquials. És molt d’hora i en política dos o tres mesos és molt de temps. No sabem tampoc encara si les eleccions seran al desembre o a la primavera, hi ha molt textos legislatius que encara són a tràmit... El que segur que s’intentarà, tant UL com els Independents de la Massana, serà ser molt transparents i molt curosos amb la pròpia parròquia i, a partir d’aquí, ja veurem cap a on decidim

Caldrà pactar sobre un projecte concret.
El primer que hem de pactar és el model d’Estat, que ens hi trobem còmodes, i després cap a on volem encaminar el país. Aquestes eleccions no seran en clau de si fem una carretera de més o de menys o un poliesportiu més o menys; aquestes eleccions van en sentit d’Estat en majúscules. Seran molt complicades perquè s’ha iniciat un procés negociador d’acostament a la UE amb l’acord d’associació, i aquí es marcarà el full de ruta per als propers entre vint i cinquanta anys d’aquest país. 

Es convertiran els comicis en un plebiscit sobre l’acord d’associació i sobre Europa?
Seria trist que les eleccions anessin amb aquest caire. I, sobretot, perquè no sabem on anem ni tenim la informació adequada per saber on ens  porta aquest acostament a Europa,  que no és gradual sinó a través d’un acord d’associació. Quant a les obligacions, és gairebé com una integració plena però de contrapartides no en tenim cap. Cal analitzar-ho amb cura. Que som a Europa? Hi som. Que som europeistes? Ho som. Però, fins i tot, per ser-hi d’aquesta manera,  per què no formar-ne part de ple dret? Almenys asseure’s a taula i poder discutir de tu a tu.

Joan Carles Camp: “L’acostament a la UE es fa de pressa i sense saber-ne les conseqüències”

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte