Diari digital d'Andorra Bondia
Jordi Olivé.
Jordi Olivé.

Jordi Olivé: “La majoria dels casos de menors en risc són per negligència dels pares”


Escrit per: 
Pepa Gallego/Foto: Jonathan Gil

Dirigeix un equip de professionals que treballen en una part de la societat que no es veu o que no volem veure. La dels menors que no tenen les necessitats bàsiques cobertes. Són més de 200. Ens explica com ho fan per reconduir situacions i la complexitat de trobar solucions. Agraeix a l’equip que l’envolta el fet que “malgrat que reben disgustos, els compensa el fet de treballar pel bé del menor”, diu. 

Quines són les principals àrees en què es treballa des de l’àrea d’Atenció a la Infància i l’Adolescència que vostè presideix?
L’àrea inclou tres serveis diferents: el més gran és el SEAI, servei Especialitzat d’Atenció a la Infància; després hi ha el servei d’Acolliment Familiar, que és un tipus de protecció; i finalment hi ha tot el tema de les adopcions, tant nacionals com internacionals. El SEAI, servei en què es concentren més professionals, és on hi ha psicòlegs, treballadors i educadors socials que s’encarreguen de detectar qualsevol situació de risc amb  un menor que sigui moderada o greu. Si són lleus, les atenen a Atenció Primària o a l’àrea d’Atenció a les Persones i les Famílies. Si ens els deriven a nosaltres, són moderats o greus.  Per això, som un equip especialitzat. Fem accions preventives, també.

Qui deriva casos al SEAI? 
Ens els deriven des de diferents departaments, des de l’àrea d’Atenció a les Persones i les Famílies, que és Serveis Socials, l’Atenció Primària que hi ha a totes les parròquies (des d’aquí es fa força detecció a dins dels domicilis). Quan és una situació lleu, ells fan una primera intervenció. També des de l’àrea de Polítiques d’Igualtat. Quan es veu que la situació de risc ja no és lleu, ens la passen a nosaltres. També ens en deriva la policia, quan fan una intervenció dins d’un domicili, per exemple. Batllia o Fiscalia, per procediments civils o penals, també. I altres serveis, com metges, ginecòlegs o Urgències, i també Salut Mental. També ens en deriven des de Justícia Juvenil, que treballen amb menors, i també de Serveis Socials Internacionals, per famílies que estan seguides a fora i ens els deriven aquí. Nosaltres, si estem protegint una família i marxen a fora, també tenim col·laboració amb Serveis Socials per derivar-los a fora.

Quin és el protocol a seguir quan tenen un cas?
 Un cop detectat, el primer que fem és la valoració del risc i, en aquestes situacions de risc moderat i greu, intentem reconduir aquests elements perquè dins del domicili millori la situació. I, en casos més greus, proposem mesures de protecció als menors. Independentment  que hi hagi o no aquestes mesures, treballem amb els progenitors per reconduir els indicadors. S’obre l’expedient i es fa una valoració de la situació familiar i el menor continua en el domicili on té aquests indicadors de risc. Convoquem els menors i els progenitors i ho estudiem. En funció de la situació, prenem unes mesures o unes altres. Nosaltres fem un PIF, que és un Pla d’intervenció familiar per reconduir els indicadors del risc, però amb els menors a dins del domicili. És com una mena de contracte i, un cop valorat, posem unes obligacions als pares que han de complir. Com, per exemple, portar el nen tots els dies a l’escola, o al psicòleg si el menor requereix aquesta atenció i els pares per negligència no ho fan. Marquem unes obligacions amb unes temporalitats, hi ha compromisos tant per part dels progenitors com per part dels professionals. Normalment la temporalitat són sis mesos. Els expedients els obrim a nivell administratiu. 

Què passa si aquest pla, aquest PIF, no funciona? 
Aquest PIF pot ser que vagi bé i vagin corregint-se aquests indicadors. Es poden anar renovant per a sis mesos més. També pot ser que hagin passat aquests sis mesos o un any i es tanqui el cas o, si ha passat a ser un risc lleu, es deriva a altres àrees perquè  en facin el seguiment. Si el PIF és negatiu, tenim més problemes. Pot ser perquè s’hi van sumant més indicadors de risc, o també perquè els progenitors no hi col·laboren. Aleshores, tenim la participació judicial. Per això al SEAI som un equip especialitzat, perquè també col·laborem amb la Justícia.  La col·laboració amb els batlles de menors pot ser inicial. Després de la valoració, veiem que és un risc molt greu i que hem de posar-ho en coneixement dels batlles o, després d’intentar-ho en l’àmbit administratiu, per diferents raons, o hem de derivar a la Justícia i obrim expedient judicial. 

Què suposa que el cas passi a mans de la Justícia?
Això suposa que totes les actuacions estan supervisades pel batlle. Hi ha compareixences i nosaltres també podem fer propostes al batlle. Aquestes són les situacions més greus. Continuem intentant fer PIF i, en casos de realment molt risc, quan hi ha un risc real per al menor es posen mesures de protecció. 

Aquesta seria la mesura més dràstica?
Sí. És treure el menor del nucli familiar, però es continua treballant amb els progenitors perquè es torni a reconduir la situació i el menor pugui tornar a casa. 

Quines són aquestes mesures de protecció?
La més coneguda és l’ingrés al CAI, al centre d’acolliment infantojuvenil La Gavernera. L’acolliment, però, s’intenta primer per via família extensa (també se’n fa una valoració) o per família aliena (que són les famílies d’acollida que volem impulsar). També hi poden haver canvis de guàrdia i custòdia de progenitors. Aquestes mesures les acorda el batlle, però nosaltres podem fer les propostes. L’adopció també és una possibilitat. I també tenim l’àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats, que és la continuació del CAI, després de 16 anys fins als 18, i després s’hi poden continuar quedant. També hi ha altres propostes acordades amb el batlle, com són visites supervisades d’algun dels progenitors.  

Quina és la definició exacta per determinar que un jove està en situació de risc?
Hi ha diferents situacions. Ens trobem sobretot en fets de negligència, que és quan no es cobreixen totes les necessitats bàsiques de l’infant per diferents circumstàncies. Pot ser d’alimentació, d’higiene personal o del domicili, no atenció mèdica o psicològica, o no el porten a l’escola, els progenitors no estan per ells i l’infant està molt sol a casa. A més de la negligència, també ens trobem maltractaments, molts menys, però també. Poden ser físics, i psicològics o emocionals. També, algun abús sexual dins del domicili. També tenim alguns supòsits d’adolescents amb conductes de risc, com sortides del domicili o consums molt abusius o conductes sexuals de risc, i també ho treballem. I també menors que són víctimes de la violència domèstica. 

De quin percentatge  podem parlar quant a casos que són per negligència i per maltractament? 
La gran majoria són per negligència.

Pel que fa a drets o necessitats bàsiques més vulnerades?
Sobretot perquè no s’acompanya l’infant en el procés educatiu. La negligència és un sumatori de diferents actuacions. Quan parlem de negligència, no només parlem d’una necessitat vulnerada, normalment parlem de diferents negligències.

Quin és el principal símptoma o efecte que té el menor davant d’aquesta negligència?
És sobretot afectació emocional. Per això, des de fa uns anys hem treballat molt amb la detecció precoç. Cada any hi ha més casos, perquè volem detectar-los abans i que sigui més fàcil treballar per al menor i per reconduir-lo. Quan l’afectació és molt gran, és més complicat. Són patiments psicològics. 

Quans infants i joves en risc estan xifrats a Andorra?
Per sobre dels 200 menors, de 0 a 18 anys. Són menys famílies, és a dir, per cada família hi pot haver més d’un menor. En els últims dos anys ha anat en augment, però sobretot per la voluntat d’aquesta detecció precoç, a través de campanyes, de col·laboracions amb institucions per intentar detectar el màxim de casos possibles. Si es fa una valoració i es tanca ràpidament,  és preferible a no valorar-ho. 

Aquesta xifra de menors en risc segons la població suposa una ràtio similar a les regions veïnes?
És una mica superior, tenim més casos per població que en les regions veïnes, però també cal destacar que, en mesures de protecció, estem per sota. És a dir, són casos menys greus. Ara s’està treballant per un nou protocol per establir els circuits de derivació i això encara n’incrementarà més detecció.

Quina és la durada mitjana d’aquells casos que es poden reconduir? 
Depèn, ens trobem amb moltes casuístiques. Es pot dir que no n’hi ha cap de  menys d’un any, perquè es tracta de casos greus. Són treballs de mig i llarg termini. 
Dels més de 200 menors, quines són les edats que més atenen? 
La majoria tenen entre 4 i 10 anys; en segon lloc, entre 11 i 15 anys; i, després, de 16 i 18 anys. Els que menys, de 0 a 3  anys. 

Quins són els recursos humans de què disposen? 
Dues persones treballen en acolliment familiar. Tenim una coordinadora del SEAI que és psicòloga. També tenim tres treballadors socials, dos educadors socials, i altres tres psicòlegs. A més, disposem d’un psicòleg i un treballador social en adopció. 

Són suficients davant d’aquest volum d’expedients?
Com més recursos hi hagi, més i millor atenció i més exhaustiva es podrà oferir.

Vostès vetllen per la seguretat de l’infant. Qui vetlla perquè vostès ho facin bé?
El fiscal i el batlle vigilen les actuacions en les situacions més greus. Hi ha també una comissió tècnica que valora tots els informes i actuacions. És una reunió que es fa cada quinze dies. També qualsevol família pot personar-se a la direcció, Raonador o la Batllia. Les situacions que provoquen més malestar i més queixes són quan s’aplica alguna mesura de protecció i es fa amb el batlle de menors. 

Per molta col·laboració que es tingui amb la Justícia, molts cops les lleis no responen a situacions personals, i es deuen trobar que no estan d’acord amb certes mesures...
Sí, però els professionals estan molt ben considerats perquè són especialitzats i sí que ens tenen en compte, encara que l’última decisió la tinguin ells. 

Al CAI es parlava que estava saturat i, fins i tot, s’ha habilitat un altre espai perquè no tots els menors hi cabien. Com està anant la campanya per promoure famílies d’acollida?
Està anant bé, però també cal dir que el nombre de menors al CAI és fluctuant i hi ha moments que està molt ple i d’altres que està més buit. 

En matèria d’adopció internacional, hi ha hagut alguna evolució?
Seguim amb els mateixos països. Es va fer una valoració per incrementar-los, però ara per ara continuem amb els mateixos. El nombre de menors s’ha mantingut. L’any passat sí que ens vam trobar amb un increment de demandes de famílies. 

Perquè l’adopció (en aquest cas nacional) com a mesura de protecció serà l’última. 
Sí, és la que menys es fa perquè hi ha requisits legals, com una abandonament d’un menor, o una retirada de la pàtria potestat, que fa més difícil la mesura. 

Ara hi ha algun menor en règim d’adopció?  
N’hi ha alguns per qui estem treballant perquè puguin ser adoptats, estem en el procés jurídic. La retirada de la pàtria potestat és complicada.

“Amb la nova llei de la infància s’inclouran nous tipus d’acolliment”

Per què és important la reforma de la llei de la infància?
És una llei molt àmplia. La primera part és per protegir els drets de la infància i garantir-los i l’altra part és per donar garanties al sistema de protecció. És molt àmplia perquè ofereix moltes garanties en diferents àmbits. I, en el tema de les mesures de protecció, hi ha millores perquè la llei actual és del 96.

Però quines mancances solucionarà?
Intenta regular molt més totes les mesures  amb què ens podem trobar actualment. La llei del 96 és molt genèrica, ja que parla de mesures de protecció d’adopció i altres mesures però no concreta tant. Ara es regula i es donen moltes mes garanties a totes les parts, a la família, al menor, a nosaltres, i al batlle. Actualment   està regulat, però les especificitats es fan per jurisprudència. Com que està regulat, es té més base jurídica. També s’estudien altres fórmules d’acolliment més innovadores, que abans no hi eren. 

Com quines?
S’estan valorant l’acolliment professional o nous tipus d’acolliment. 

A més, també es vol evitar que el menor hagi d’explicar quatre cops a les diferents instàncies judicials o policials el cas. 
Sí, es vol evitar la victimització secundària. Això també es preveu al nou PACIP (Protocol d’actuació en casos d’infants en perill), amb la incorporació d’una psicòloga forense, que fa dos mesos que ja hi és. El que es vol fer és que la declaració del menor la faci a una psicòloga forense i que es pugui enregistrar i fer l’informe, i que serveixi per als posteriors requeriments i per evitar que el menor comparegui més cops. 

Això ja s’està fent?
S’està treballant el nou protocol amb totes les parts amb Batllia, Fiscalia, policia, l’àrea Legal i Forense, i nosaltres, per quadrar tot el procediment. 

Va lligat amb la llei? 
Són dues coses diferents, però la llei sí que diu que aquest protocol s’ha d’actualitzar. 

És sobretot per temes només de maltractament o abús?
El PACIP té dos vessants, un és més de negligències. El PACIP 1 és de maltractaments i abús, amb coordinació dels diferents departaments esmentats. I el PACIP 2 és el de situacions de negligència que es poden preveure en escoles, per exemple, o als metges.

Jordi Olivé: “La majoria dels casos de menors en risc són per negligència dels pares”

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte