Juli Minoves: “Si l’acord ha de constrènyer molt, ¿per què no una adhesió a la UE?”

El president de la Internacional Liberal (IL) i exministre d’Afers Exteriors i Cultura, Juli Minoves, repassa la seva tasca al capdavant de la IL i la feina en favor dels drets humans que porta a terme en col·laboració amb les Nacions Unides. Minoves parla també de la negociació de l’acord d’associació amb la UE i veu positiu i necessari que hi hagi diferents posicionaments per la importància de la qüestió.

¿Com va la seva tasca al capdavant de la Internacional Liberal?

En sóc president des del 2014, estic en el meu segon mandat. Dura un any i mig cada un, i encara em podria presentar a un tercer. És una federació mundial de partits i organitzacions liberals, integrada per més de cent partits i organitzacions de més de vuitanta països del món. No és la més gran però sí una que treballa molt i fa activitats força úniques, com per exemple la defensa dels drets humans, a més de la nostra presència a les Nacions Unides. Ara, a final de juliol, aniré a la Convenció demòcrata de Filadèlfia. El Partit Demòcrata no és de l’organització liberal però hi tenim molt bon contacte i és el nostre corresponsal als Estats Units, i sobretot l’organització que sí que treballa amb nosaltres, que és l’Institut Nacional Democràtic. I en l’àmbit dels joves liberals també hi ha els Serveis Demòcrates Americans. 

Parlava de la col·laboració amb les Nacions Unides.
Tenim una tasca important de drets humans a les Nacions Unides, un comitè de drets humans amb 22 membres que defineixen la tasca que fem. Tenim quatre prioritats en aquesta matèria, com són els drets de les dones, sobretot en l’àmbit de la violència, en què estem treballant perquè la Convenció europea contra la violència envers les dones pugui tenir una convenció internacional a nivell de les Nacions Unides; els del col·lectiu GBLT, sobretot per la criminalització del col·lectiu en més de 70 països del món, i el dret a intervenir perquè quan hi hagi un problema en un país es pugui intervenir per protegir les comunitats en perill, i també estem treballant en els drets dels infants. Una feina bastant àmplia. I després hi ha tota la tasca de coordinació dels partits: organitzem dues trobades l’any, dos comitès executius i després un congrés. I ara –vaig començar quan vaig agafar la presidència– hi ha una reflexió sobre el Manifest Liberal, que és de l’any 1947, que estableix els principis liberals a l’acabament de la Segona Guerra Mundial i l’inici de la guerra freda i l’aposta per defensar la democràcia, els drets humans...

I cal una actualització.
Més que una actualització volem veure quins són els reptes l’any 2016, que són bastants. Hem fet una comissió de treball i hi ha hagut una primera reunió a Potsdam (Alemanya), en farem una propera a Taipei (Taiwan) i al setembre en farem una altra a Nova York conjuntament amb les Nacions Unides, i acabarem aquesta reflexió a Marràqueix, on farem el comitè executiu de la IL coincidint amb la COP 22, i després la portarem per a discussió i aprovació al congrés que tindrà lloc el maig de l’any vinent.

¿Com veu la situació del liberalisme en aquests moments?
A Europa està relativament bé en el sentit que hi ha set primers ministres liberals, com a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Eslovènia, Estònia, Dinamarca i Finlàndia. Els liberals europeus normalment defensen el lliure comerç i les llibertats individuals. Tenim liberals a les Filipines i Taiwan, però la situació a l’Àsia és molt diferent. Per exemple, a Malàisia el líder liberal és a la presó. Per tant, tenim llocs on el liberalisme no agrada perquè som un moviment, pel que fa a filosofia, que demana democràcia, demana llibertat, llibertats individuals, i això topa frontalment amb alguns dels nous moviments que estan sortint ara. 
El repte més important que tenim en aquest moment és aquesta mena d’autoritarisme encobert. Em refereixo a llocs que es diuen democràtics però que no ho són gaire. Sí que fan eleccions més o menys lliures, però en molts casos hi ha emmordassades la llibertat de premsa, d’associació i aquest tipus de coses..., i normalment sempre guanya el mateix. Els liberals vam quedar molt parats quan el primer ministre d’Hongria va dir fa un any i mig, en una conferència a Romania, que ell el que volia no era la democràcia liberal sinó la democràcia il·liberal. Que un primer ministre de la Unió Europea digui coses així vol dir que aquesta filosofia està agafant bastant fortament, i hi ha com una mena d’enlluernament de líders forts i filosofies de govern que penso que no són les més adequades i que ens recorden molt el que va passar a Europa i a la resta del món els anys 20 i 30 amb la pujada d’alguns règims. No és el mateix, però hi ha coses que ens ho recorden i això fa molta por. I després, evidentment, hi ha els fonamentalistes.

Tots aquests moviments arriben en un moment que per diferents qüestions, com la crisi de refugiats o el recent Brexit, es posa en dubte el rol de l’ONU o la mateixa UE.
Per exemple, en el referèndum del Brexit els arguments utilitzats han estat de vergonya, no s’han basat en la realitat i han apel·lat al racisme i la xenofòbia, fins al punt que hi ha hagut una parlamentària morta en aquesta campanya. I això és vergonyós, em sap molt greu perquè tinc una gran admiració per les institucions del Regne Unit. Per exemple, dimarts passat el líder de l’UKIP va fer un discurs vergonyós al Parlament Europeu, precedit per la senyora Le Pen, i aquestes coses sorprenen molt. Aquesta mena de caire de normalitat que es dóna als discursos de la dreta extrema és molt preocupant. 
Respecte de les Nacions Unides, és una qüestió molt difícil d’arreglar. Des de fa quinze o vint anys hi ha hagut la voluntat d’alguns països de reformar el Consell de Seguretat, per exemple, però és impossible o molt difícil perquè els cinc països amb dret de veto no el voldran deixar i els que hi volen entrar no són un per regió sinó més d’un i, sovint, enfrontats. És molt difícil fer una reforma de les institucions de les Nacions Unides, però el que sí que es pot intentar és que la seva tasca abasti encara més. Sovint es critica molt, però les Nacions Unides és el que els estats volen que sigui, és necessària i fa una feina important. ¿Podria fer-ne més?, segurament sí, però la crítica ha de ser per als estats.

¿Com veu la situació política a Andorra?
Quan tens responsabilitats de govern tants anys i deixes la política activa per d’altres activitats, proves de ser prudent i respectuós. M’he abstingut molt de comentar i provo de no posar-me en el dia a dia de la política andorrana. La segueixo, l’analitzo perquè m’agrada molt i pateixo i penso molt en la política andorrana i el futur del meu país. La política i les decisions que es prenen segueixen dos criteris. Un ve marcat pels esdeveniments, ja que quan tens responsabilitats de govern no pots anticipar tot el que passarà. Hi ha qüestions que no estan previstes però a les quals has de donar una resposta, i a vegades te’n surts bé i d’altres costa més. I després hi ha les coses que sí que pots preveure, i són les que formen part de la campanya i poses al programa electoral per a la campanya. 
Hi ha hagut una qüestió que, no ara sinó fa vint anys, ha estat sobre la taula, com és l’acostament a Europa. Quan vaig tenir responsabilitats de govern vam fer el segon gran acostament, el primer va ser l’acord d’unió duanera, el 2004 amb l’acord de cooperació, l’acord de fiscalitat a l’estalvi, el del passatge per les fronteres europees, l’obtenció d’un text que permetia treballar la Unió Europea amb els petits estats. Més tard es va fer l’acord monetari i ara arriba aquesta negociació sobre l’acord d’associació. Hi ha diferents punts de vista, com el del partit que pertany a la Internacional Liberal, que té una visió molt més cautelosa. I em sembla que és molt bo que hi hagi diferents posicions, fins i tot per al negociador.

¿No afebleix la negociació?
No ho crec. En una democràcia és molt normal i tothom espera que hi hagi més d’una posició, i seria estrany que no fos així. Per exemple, Malta, amb menys territori que Andorra però amb més gent, va demanar l’adhesió, després s’ho van repensar i van retirar la demanda. I després va venir un altre Govern i va tornar a demanar l’adhesió. Són qüestions importants que poden tocar aspectes del dia a dia de les persones. Per al negociador no és dolent que hi hagi diversitat d’opinions. Quan jo portava les negociacions amb Europa no tothom combregava amb el que preparava, però va anar molt bé per a la negociació perquè, en definitiva, en una negociació no tothom t’ho regala tot i  moltes coses no poden passar dins el país perquè el Govern no té un xec en blanc, i això és important i és bo que s’entengui. Als països democràtics hi ha diversitat d’opinions. Tinc molt respecte per les persones que negocien, però també crec que és bo que hi hagi diversitat d’opinions.

¿I és bona aquesta negociació a tres o hauria estat millor directament, de tu a tu? 
A mi no m’agrada gaire. I ho dic amb tota la prudència, perquè no he seguit la negociació de prop. Entenc que hi ha d’haver comunicació entre els tres estats i s’han d’intercanviar punts de vista i s’han de poder ajudar mútuament, però són realitats diferents i és possible que tinguin agendes diferents quant als temes però també calendaris diferents. A més, penso que també és un moment complicat per a la Unió Europea. Suposo que la UE el que vol és resoldre la situació amb els petits estats, però no crec que parteixi d’un punt de vista preconcebut. Són negociacions complicades perquè són amb la Comissió Europea però també amb els estats membres, i aquí els països veïns hi tenen molt a dir, tot i que també hi ha d’haver una relació amb els altres, amb el de la presidència de torn. Hi ha molts actors.

¿Pot influir el Brexit en el sentit d’un enduriment de la posició de la UE?
És tot molt recent i molt passional, i s’ha de veure com evoluciona. El Regne Unit ho tenia bastant bé perquè havia aconseguit una sèrie de coses força particulars tot i tenir un seient a la taula. A mi el que em preocupa és el que pugui passar ara, que també podria ser el cas d’Andorra, que acabin d’haver d’acceptar el cabal comunitari i quedar-se amb gairebé les mateixes obligacions que ja tenien però sense estar asseguts a la taula. I quant als països petits, hi ha poca voluntat de donar-los veu però sí en canvi una voluntat que s’homologuin, i cal tenir present que són països sobirans, i alguns molt vells. Si Europa no ho sap preservar o enfortir en certa manera ja no és l’Europa que coneixem. El resultat del Brexit és britànic, però també el resultat d’una crisi europea forta. Europa encara té 28 estats, però amb nivells del que és Europa molt diferents. Des dels sis fundadors, que voldrien més unió política, a molts d’altres que volen parlar d’una unió econòmica però menys política. Hi ha diverses gradacions i cal veure com quedarà tot després del Brexit. 

¿S’ha volgut fer 28 vestits a mida?
Sí, però això no pot ser. El que sí que vol cada país és avançar en igualtat, que tothom jugui amb les mateixes regles de joc. Els petits estats són més vulnerables, però tenen també certes oportunitats. No se n’han sortit més malament que els grans. I ara depèn de l’habilitat en aquestes negociacions aconseguir el que es vol. Això s’ha de fer bé i el debat polític intern és important per saber què es vol, i un cop es tenen els objectius s’ha de veure què estàs disposat a donar. Si acabes acceptant el cabal comunitari has de tenir la capacitat de prendre part en certes decisions, i això és important. Si no ets membre de la UE no podràs estar a la taula. Si l’acord ha de constrènyer molt, ¿per què no una adhesió a mitjà-llarg termini a la UE i tindràs aleshores les eines per poder codecidir? Ara em sembla que no és la voluntat ni del negociador andorrà ni del comunitari, però el negociador sempre té aquest atot. Si m’ho has d’imposar tot i no puc dir res, doncs demano l’adhesió. També hi ha eines en la negociació que es poden utilitzar. 

¿Fins a quin punt ha de cedir Andorra en qüestions, per exemple, com l’acord duaner?
Fa molts anys que la UE d’una manera o una altra té aquesta idea que l’acord duaner s’hi ha d’incloure o s’ha de modificar. I ha estat un acord molt bo per a Andorra i s’ha de ser molt prudent a l’hora de tocar-lo. El problema i dificultat, que ja hem tingut en el passat, és que volem crear estructures per a nous models econòmics que no hi són i s’ha de vigilar molt per no destruir el que hi ha ara, perquè si ho fas i no hi ha res més et pots quedar amb una dificultat important. I amb tota la prudència, perquè no segueixo el dia a dia de les negociacions i sóc molt respectuós amb les persones que negocien perquè sé les dificultats que hi ha. S’ha d’anar amb molt de compte amb l’acord d’unió duanera. Quant a la circulació de persones, es té amb França, Espanya i Portugal arran del trilateral i el posterior bilateral i seria bo obtenir-lo per a altres països. Suposo que el negociador i el Govern andorrà hauran fet el càlcul dins dels avantatges que representen per a la ciutadania.

¿Com ha vist el cas BPA, que ha posat en evidència la fragilitat del país?
És veritat allò que diuen que quan els Estats Units esternuda el món es refreda. També hem vist aquests dies, amb el Brexit, l’impacte que ha tingut a tots els mercats. Sí, els països petits són fràgils. Però aquí es veu la importància de tenir i desenvolupar, dins les possibilitats de cada país, una xarxa diplomàtica, i no només als veïns sinó més enllà. Hi ha llocs o capitals que són importants i s’hi ha de ser.

El cas ha posat de manifest les dificultats dels consellers generals per accedir a determinada informació.
Tampoc no ho he seguit gaire, però cada dia els secrets d’Estat al món són menys i cada dia seran menys. Sí que en qüestions que afecten la seguretat de l’Estat hi ha un cert secret, però és molt difícil avui en dia guardar secrets, ho hem vist amb els papers de Panamà o els correus de Hillary Clinton. Avui en dia, en democràcia, és important que hi hagi transparència. Hi ha països molt avançats en aquesta qüestió on no només els polítics sinó els ciutadans poden demanar informació a l’Estat.

¿S’ha plantejat un retorn a la primera línia política del país?
No. Vaig viure una etapa molt llarga, del 1993 al 2009, i són molts anys.