Diari digital d'Andorra Bondia
El secretari d'Estat d'Afers Europeus, Landry Riba.
El secretari d'Estat d'Afers Europeus, Landry Riba.

Landry Riba: “Podríem dir que l’acord marc està al voltant d’un 85% acordat”


Escrit per: 
M.S. / Foto: Jonathan Gil

El secretari d’Estat d’Afers Europeus, Landry Riba, explica en quin punt es troba la negociació amb la UE per a l’establiment d’un acord d’associació que, en funció del ritme que marqui la Comissió Europea, es podria tancar i rubricar aquesta legislatura. La signatura i el referèndum “ja es veurà”, precisa Riba, que destaca que l’acord marc, el multilateral amb Mònaco i San Marino i la pròpia UE, està acordat en un 85%.

Dos mesos en el càrrec i tres viatges ja a Brussel·les, com està l’estructuració de la secretaria d’Estat?
Compto amb l’estiu per poder-ho fer d’una manera més pausada. Aquests dies m’he trobat gent que em demana si he pogut aterrar i els dic que em va tocar fer-ho en picat. Part de l’estructuració es va fer immediatament perquè vaig poder recuperar l’equip tècnic que hi havia al departament d’Afers Europeus que depenia del ministeri d’Afers Exteriors. Són cinc persones que tot i que segueixen adscrites a Exteriors reben les instruccions des de la secretaria d’Estat. També es va incorporar una persona que treballava en temes de programes europeus perquè ara s’ha d’ampliar aquesta part. Ara aprofitarem que les sessions de negociació estaran parades fins a la tardor per acabar de muntar la resta.

I n’hi haurà prou?
L’estructura actual em permet treballar en un dels encàrrecs que és la negociació. El segon és començar a comunicar al voltant de l’acord i començar a preparar el futur referèndum i això ho farem ara incorporant algú que es dedicarà exclusivament a qüestions de comunicació. És a dir, a crear continguts i a fer-los arribar als diferents col·lectius a qui vagin dirigits. Ja a finals d’estiu o principis de tardor incorporarem una persona més per les qüestions que toquen al tercer encàrrec, que és preparar totes les estructures de treball per a la futura implementació de l’acord. Això va a més llarg termini però s’ha de començar ja perquè hi ha tota una feina de formació i capacitació del personal dins i fora de l’administració, Consell General... 

Era doncs realment necessària la creació d’aquesta secretaria davant la magnitud del dossier?
El dossier és enorme realment i no m’atreviria a dir inabastable perquè l’hem de poder abastar, però és molt ampli i a la vegada molt transversal dins l’administració i cap a fora. I a més té una dimensió nacional i una dimensió exterior. Per tant, era necessària una estructura i, sobretot dedicació exclusiva. El dossier ha passat per diferents estructures que l’han hagut de treballar. Inicialment no hi havia cap departament dedicat plenament a això, els darrers dos anys la ministra Ubach ja va crear el departament d’Afers Europeus i ara aquesta nova estructura on bàsicament la diferència amb l’anterior és que el cap negociador, en aquest cas jo mateix, pot dedicar-hi vuit hores al dia. No tinc altres compromisos bilaterals o multilaterals. Si s’hagués dit seguim negociant i la resta ja ho farem segurament s’hauria pogut mantenir el que ja es feia, però si hem de marcar un punt i començar a comunicar i a preparar el terreny pel futur referèndum, cal crear un bon ambient polític i social.

Una de les crítiques que hi havia era que s’estava negociant però ningú sabia què i que un referèndum en aquestes condicions...
Tenia molts números que no sortís bé. Si es volia significar un canvi en aquest sentit era absolutament indispensable repensar l’empenta que es pogués donar a un dossier que a més a més s’amplia. Per tant, la secretaria d’Estat respon bastant bé a aquesta situació. Que podia quedar adscrita a Exteriors i no al serveis del cap de Govern era també una opció, però que finalment ho fes al cap de Govern aquí és també un significat més polític. El fet de ser una figura de secretaria d’Estat et permet moure’t molt fàcilment entre l’esfera tècnica i la política i aconseguir d’alguna manera que estem parlant del mateix en uns temps molt similars, que no hi hagi una distància que de vegades hi ha estat i que crea dos debats paral·lels sobre una mateixa qüestió.

En quin punt es troba la negociació?
Per poder-ho explicar bé s’hauria de mirar les diferents seccions que conformen l’acord. Hi ha tres pilars principals, una part multilateral que ens ocupa a nosaltres, Mònaco, San Marino i la pròpia UE que és l’acord marc. En aquesta part compartida hi ha totes les regles de joc de l’acord, com es governarà, quins són els principis generals de les quatre llibertats, si farem o no cooperació més enllà d’aquestes quatre llibertats, com funciona el procediment per a les reclamacions que hi pugui haver en cas de conflicte... Després de la darrera reunió, aquesta part podríem dir que està al voltant d’un 85% acordada. I quan dic acordat vull dir que ens hem posat d’acord en el redactat. El que queda ja és qüestió de detall i per tant costarà.

Buscar el redactat exacte que no pugui donar peu a diferents interpretacions de les parts.
Sí, l’exercici que s’està fent en aquesta part és dir hem d’acordar que estem d’acord amb com s’interpreta això els que ara som al tomb de la taula i hem de preveure que d’aquí a quinze anys qui s’ho miri ho interpreti igual no sigui que passat aquest temps es qüestioni alguna de les coses del que ara pretenem fer.

I el segon pilar?
Són els protocols, i aquí n’hi ha un per Andorra, un per Mònaco i un per San Marino. Es tracta de les disposicions particulars que cadascun de nosaltres ha demanat que es tinguin en compte. En el nostre cas només hi tenim la part de mercaderies que és la que ja hem treballat. Per tant hi tenim el que teníem de l’acord duaner del 1990, la solució pel tabac que hi incorpora la transitòria de 30 anys i algunes altres disposicions que per l’acord del 90 o alguna altra qüestió anterior que ja tinguéssim i que no volem perdre amb l’entrada en vigor del nou acord també ho posem al protocol o es demanarà que s’hi posi. De moment no hi ha res més, segons s’avanci en la lliure circulació de persones si necessitem una adaptació o una disposició que d’alguna manera no contradigui però sí moduli el que diu la part general d’aquesta llibertat ho hem de trobar allà, però de moment no hi hem arribat. Què hi té Mònaco i San Marino? No ho sabem del cert. En parlem però ningú no acaba de baixar al detall.

I després els annexos.
Sí, que són 25 llistats de normativa europea per a cadascun dels tres països que se suposa que haurem d’incorporar al nostre ordenament jurídic. I no hi ha un sol annex per a tots perquè en aquests annexos a cada norma hi podem introduir adaptacions. Imaginem per exemple una norma sobre un sector industrial que no tenim però que podríem tenir tot i que no sabem quan. Allí podríem posar una annexió que digui “això no ho adoptarem fins que intuïm que aquest sector s’implantarà a Andorra”. Sinó sí que seria inabastable el treball, és massa volum per tenir-ho fet en un període de temps curt i aquestes adaptacions en els annexos el que preveuen és repartir la feina durant un temps pels sectors existents i imaginar un calendari futur pels sectors inexistents però que volem prioritzar. Cada annex s’està analitzant des de fa temps. N’hi ha que tenen quatre directives i ja estan fets i identificades les possibles adaptacions i hi ha annexos que en tenen 6.000, és a dir, hi ha molta feina i estem lluny d’acabar-la.

Les eleccions europees comportaran segurament canvis en els seus interlocutors.
El que sabem a hores d’ara del cert és que de l’equip negociador de la UE, que estava encapçalat per Mayr Harting i conduïda de manera molt habitual pel senyor Claude Maerten, ells dos canvien. De fet, es jubilen. En principi l’equip tècnic que els ajudava segueix però els caps negociadors canvien. També sabem que el grup aquest depenia de Federica Mogherini i que si el Parlament Europeu dona el suport necessari serà el senyor Josep Borrell qui hi hagi al capdavant. Hauran de nomenar un cap negociador i un cap adjunt perquè continuïn la feina. Quina posició tindrà aquesta nova jerarquia amb relació al que ja hem fet? Esperem i desitgem, i tothom ho espera així inclosa la Comissió Europea, que no hi haurà cap voluntat de tirar enrere. Podria passar? Sí, podria passar, de la mateixa manera que amb el canvi de Govern aquí a Andorra, segons el Govern, hagués pogut dir que volia reconsiderar algunes coses que s’han acordat. Però això en una negociació sempre és molt delicat, perquè genera desconfiança i fa la sensació de no controlar i no saber gaire bé què es vol.

Un cop tancat el capítol de mercaderies, les altres llibertats es treballen de forma paral·lela o se’n prioritza alguna? 
La que està més enrere és la lliure circulació de capitals.

Sembla la menys complicada a priori, i la que menys línies vermelles hauria de tenir.
Sí, podríem dir que no té línies vermelles. Al final l’Acord monetari ha aplanat molt el camí i tenim molta feina feta. Els tres petits països estem en una situació similar, tots tenim acords monetaris, no hi ha tanta especificitat que posar damunt la taula. En el cas d’Andorra estem treballant més en la lliure circulació de persones i hem deixat una mica la lliure circulació de serveis i d’establiment per una qüestió interna d’operativa nostra. El ministeri que pilota aquesta part que és el que lidera Jordi Gallardo s’ha reestructurat de manera profunda i ha de tornar a crear un equip que pugui avançar en aquesta qüestió. No hi havia cap pressa tampoc a establir les solucions concretes per aquest tema, tot i que els anem tocant. Però estem dedicant més temps a la lliure circulació de persones.

En aquest darrer cas s’aposta per mantenir l’actual sistema de quotes. Amb un model similar a Liechtenstein?
El cas de Liechtenstein és un precedent que no oblidem mai. Sí és cert que diu que la situació es va reconsiderant en el temps però si no canvia l’adaptació que s’ha acordat es manté. I portem així 25 anys. La Comissió Europea ja ho ha fet un cop, per tant és possible reproduir un model com aquest. Ara el que hem de veure i estem començant a discutir és si un model com aquest és suficient per Andorra o si necessitaríem que tingués una mica més d’abast. Aquí bàsicament és una directiva que regula tota aquesta qüestió i amb la qual hem de veure com acabarem convivint. Però aquesta norma ja preveu la possibilitat d’establir autoritzacions per residència, que es puguin fer controls d’accés a un territori i procediments per si s’ha de fer fora algú del territori... Ja hi ha tota una sèrie de mesures per regular el flux de migració o d’estada en un territori concret. El que cal ara és veure a quina distància estem d’aquests principis que la UE preveu. I si és molt gran quins mecanismes podem trobar o perquè els puguem mantenir si tenim els bons arguments o si això pot ser per un període de temps concret o pot encaixar un mecanisme de revisió.

L’oposició ha criticat que malgrat que les transitòries siguin llargues no deixa de ser una situació provisional.
Al final és qüestió de quin instrument s’utilitza, quin marc poses a la teva necessitat d’adaptació particular. Si poses un marc que l’únic que et dona és temps, és evident que arriba un moment que això s’acaba i vas a la situació general del mercat interior. Però hi ha diferents instruments, i n’hi ha alguns basats en el fet que tu defineixes un context que justifica que estàs aplicant aquell tipus de mesures, sigui en l’àmbit que sigui. Aleshores s’estableix un sistema de monitoratge d’aquest context i mentre aquest no canviï això s’ha de mantenir. Tot és plantejable sempre que sigui coherent, justificat, ben argumentat i proporcional. Fem el que fem amb qualsevol dels temes, hem d’assegurar que no discriminem ningú per raó de nacionalitat. El que fem amb un ciutadà espanyol ho haurem de fer amb qualsevol nacional de la UE.

En el cas de la lliure circulació de serveis i la voluntat de mantenir els monopolis de telecomunicacions i energètic es topa també amb les normes de competència.
Xoquen en el sentit que les polítiques europees en general el que busquen és la competència en els mercats. És veritat que en tenir un sol operador de telecomunicacions i d’electricitat, tot i que FEDA no és l’única distribuïdora, xoquem una mica amb la necessitat de tenir mercats oberts. Ja hem explicat a la comissió que respecte a la singularitat del nostre mercat, per dimensió, tenim molts dubtes que aquest mercat obert acabés generant competència. El nostre mercat és atractiu? La UE ens podria dir obre’l i ho sabràs, però el tema és que obrir-lo suposa unes modificacions en la manera de funcionar dels nostres operadors que són bastant costoses. I el que cal veure és davant del dubte de si vindrà algú o no val la pena tirar endavant tot això.

Costa posar terminis, i en el cas dels annexos es parlava de dos anys de feina, però es podrà signar l’acord d’associació aquesta legislatura?
Si la propera Comissió Europea posés un ritme de treball com el del 2018, seria possible que es pogués tancar i rubricar en aquesta legislatura, signar s’haurà de veure. Tot dependrà del ritme de treball que tinguem i de la producció interna que siguem capaços de tenir. Som quatre a negociar i les qüestions bilaterals es fan conjuntament amb la UE i encara que nosaltres acabéssim en un any, per dir una cosa molt temerària, si San Marino li costés tres anys hauríem d’esperar. Ningú està molt més avançat que els altres i hem d’esperar a veure la proposta de la UE quant al ritme de negociacions, que ja ens convindria que fos més fort que aquest any.

I pel que fa al referèndum, com es fa per aconseguir una visió positiva de la ciutadania respecte l’acord?
 Potser explicat així no és la millor manera però és com jo ho percebo: no hem d’intentar convèncer ningú de res sinó que hem d’explicar què és l’acord, que al final serà un instrument a disposició del ciutadà en alguns aspectes i dels sectors productius en gran part. Les institucions tenen el rol d’implementar-lo però no l’utilitzaran com a tal, és un instrument econòmic. Hem d’explicar això, què és l’acord, per què l’estem negociant, que és diversificar l’economia, i això vol dir crear nous sectors d’activitat. Què en traurà el ciutadà? Viure en un lloc on hi haurà més sectors d’activitat, una economia més forta, on tindrà més garanties d’una certa estabilitat en el seu context general. Que cadascú personalment en podrà treure alguna cosa en concret? És molt difícil de dir, és una oportunitat general, de país. La línia de comunicació no és tan vendre al ciutadà que estem davant un producte que serà la panacea absoluta per a Andorra i que per això t’hi has de manifestar a favor, sinó que aquests són els elements, forma’t una opinió pròpia, encara que sigui crítica. Si durant el procés de negociació apareixen una sèrie d’opinions crítiques dels ciutadans ens serà útil per a la negociació. 

Landry Riba: “Podríem dir que l’acord marc està al voltant d’un 85% acordat”

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte