Marcel Besolí: “Ningú vol anar al geriàtric tret que l’atenció a domicili no arribi com cal”

El president de la Federació de la Gent Gran d’Andorra, Marcel Besolí, i el secretari de l’entitat, Lluís Sàmper, expliquen que les principals preocupacions del col·lectiu són el manteniment de les pensions i aconseguir que les més baixes arribin al 50% del salari mínim. Posen en relleu la necessitat de seguir millorant els serveis d’atenció a domicili per evitar l’internament en geriàtrics, així com l’aposta per un envelliment actiu i impulsar les activitats intergeneracionals.

Senyor Besolí, ¿quins objectius té després de ser reelegit president de la federació?
Marcel Besolí: Al nostre equip els anys són una repetició. Es van modificant projectes i arriba un punt en què ho tenim tot en marxa i només cal anar-ho polint i anar tornant a fer actes a què la gent pugui assistir. En les nostres reunions, com vam fer a la diada internacional i a la festa magna, el que fem és retrobar-nos. Retrobar-nos totes les parròquies perquè a la directiva ja ens reunim amb tots els presidents de les parròquies i ens expliquen els seus maldecaps, les seves necessitats, les penes i glòries. Però no arribem al poble. La nostra finalitat és arribar al poble, veure què necessita. Voldríem fer moltes coses però estem limitats als esdeveniments del país, del Govern, del moment que vivim, en què ningú té diners...  Esperem que a través d’aquestes reunions podrem conèixer la situació del poble.

¿Ens pot recordar la tasca de la federació?
M. B.: La federació recull els inconvenients i avantatges que té la gent gran. Una de les nostres preocupacions és la CASS, l’entitat que ens dóna els diners. Volem que tingui una continuïtat i, si pot ser, millorar-ho. Sempre treballem perquè això sigui millorat. Perquè les persones grans, a la CASS, tenim diners. Jo diria que som l’única entitat en la qual tenim una bona caixa, de la qual ens anirem servint segons les necessitats. La nostra preocupació és conservar aquesta caixa perquè no hi hagi unes sortides que el dia de demà ens poden fer falta. ¿Quin és el nostre problema? Mirar que no vulguin fer servir o emprar aquests diners que, de vegades, i segons la nostra experiència, s’han empleat en casos que no s’han recuperat com voldríem. Aquesta és la nostra preocupació principal, a part de totes les necessitats que tenen tots els nostres jubilats, que actualment ja passen de 8.000 a Andorra. Són 8.000 preocupacions que ens envolten.

El cap de Govern els va assegurar que no es retallarien les pensions. ¿Com van rebre aquestes paraules?
M. B.: Nosaltres, feliçment. Se’ns va obrir una finestra al sol. La principal preocupació és aquesta i el cap de Govern ens va posar una fita molt segura, perquè si en públic es permet dir que no ens tocarà les pensions... Aquesta és la nostra fita.

Tot i així, ja ha comentat que en alguns casos caldria augmentar-les.
M. B.: Aquestes pensions tan baixes vénen dels orígens de la CASS, quan l’entitat era una cosa desconeguda pel públic andorrà i la gent no se’n fiava. ¿Què va passar a l’origen? Que la gent no cotitzava de seguida. Va ser una cosa progressiva. A part de la gent nova que ha vingut fa poc, aquesta qüestió ve de més lluny. Entre aquests antics i els novells hi ha una diferència de cobrament de pensions. El que passa és que no s’havia cotitzat prou i per això cobren molt poca cosa.
Hem tractat que hi hagi una mica d’augment d’aquestes pensions tan petites. Hem aconseguit augments dins les possibilitats. La federació voldria que arribessin al 50% del salari mínim. Això és el que sempre demanem. Però entrem en un terreny en què s’ha de tenir el motiu de voler ajudar la gent gran. Ja hi és, el motiu, però falta diners, i per això s’ha de fer més a poc a poc. Crec que ho anirem aconseguint, però hem de tenir paciència. I els nostres adherents no en tenen gaire, de paciència. És normal, perquè si una família no arriba al cap del mes o ha de recórrer a recursos que no utilitzaria... Posem-nos al seu lloc.

¿Són molts els jubilats que estan per sota d’aquest llindar?
Lluís Sàmper: Creiem que la nova llei de serveis socials pal·liarà aquesta situació. Ho farà a través d’uns complements no contributius, que entenc que caldrà racionalitzar. Han d’anar adreçats a les persones que els necessiten. És clar que 958 euros, que és el topall d’aquestes pensions, és poc pel cost de la vida, però milloraran les pensions que estan per sota.

En relació amb l’oferta de geriàtrics, ¿creuen que és suficient? ¿Potser caldria anar cap a un altre tipus d’atenció?
M. B.: La preocupació tant de la CASS com dels comuns és que la gent es mantingui a casa seva, al seu niu. La gent gran volem poder-nos retirar a casa nostra per acabar feliçment els dies en companyia dels més propers. Aquesta és la preocupació que preguem que es prengui en consideració. Que abans d’anar als geriàtrics que s’ho mirin bé, que ho sospesin. Perquè observem que si un és feliç i està actiu a casa, quan arriba a una residència el cuiden molt bé i es deixa decaure. Procurem que això passi el mínim possible i que molts puguin estar-se a casa. Els comuns ofereixen un servei que cuida molt bé les persones que són a casa. Són aquests serveis els que procurem que no es redueixin, sinó que vagin a millor.

¿Troben que un cop en un geriàtric també es trenca la relació amb altres generacions?
M. B.: Trobem que es tanquen allí dins, en si mateixos. Si aquesta gent, dins de les seves possibilitats, tingués la preocupació de sortir i anar fins al cafè del poble i mantingués l’activitat no decauria tan de pressa. Però no ho fan. Deu ser l’ambient.
LL. S.: Tan bonic que és moure’s per casa, on coneixes els topalls, i vas a un lloc on no coneixes ningú. Ho veig com un punt traumàtic. L’efecte que reps a casa és únic.

¿Són suficients els serveis d’atenció a domicili?
M. B.: Els serveis d’atenció a domicili no són mai prou. Cada dia s’han d’augmentar, de modificar, i s’ha mirar de servir millor. Perquè si ens adormim a la rutina, es va decaient en ella mateixa. S’ha de procurar, en la mesura que sigui possible, fer-lo més extens, més actiu. Si preguem que aquests senyors no hagin d’anar a una residència hem de procurar també que el servei sigui efectiu. No hi ha cap persona gran que desitgi anar a la residència, tret que aquest servei que hem comentat no li arribi en les condicions degudes.
LL. S.: Els nous programes d’atenció sanitària inclouran el metge i un treballador social de referència i s’articularan en el futur millor del que es fa ara, perquè quedarà delimitat què és competència del Comú i del Govern amb la llei de serveis socials. Seran uns serveis adequats al moment que vivim perquè cada dia hi ha més jubilats.

¿Quines mesures caldrien per assegurar l’envelliment actiu de què parlen?
M. B.: Cal procurar que hi hagi conferències a llars de jubilats sobre la forma de viure. És la base que tinguin salut. Un cop l’any fem una conferència. Parlem sobre la manera de cuidar-se, el menjar sa i lluny de la vida sedentària.

Costa mantenir-se actiu en jubilar-se.
M. B.: Automàticament. Si la persona que es jubila no agafa una ocupació, aquesta persona decau automàticament. Per això els recomano que facin activitats. Això manté l’esperit.

Aquest també és l’any de la solidaritat entre generacions. ¿S’ha trencat la relació entre les persones de diferents edats?
No ens comuniquem prou. Caldria que fos més important en les activitats i maneres de viure. La gent jove va pel seu camí. Potser perquè els hem deixat massa lliures, no en la
seva activitat sinó en els seus pensaments.
La joventut sent la nostra pregària, però quan veiem que no ens escolten i que no segueixen l’experiència (amb això no vull dir que ens haguem de quedar segles enrere)... És clar que la gent jove corre (també té moltes preocupacions) i la gent gran volem reflexionar les coses i agafar el terme mitjà.

¿Quines mesures caldrien per establir llaços?
M. B.: No hi ha prou activitats que ens barregin. Faran activitats per als joves, per als grans... En aquestes activitats hi hauria d’haver el 50% de grans i joves. Potser si en aquestes reunions hi hagués el 50% de gent gran i el 50% de gent jove hi hauria un col·loqui.
LL. S.: Una millor comprensió entre generacions.
M. B.: D’acord que potser ells trobarien una mica seriós el que diríem. D’acord que nosaltres potser ho trobaríem massa fort, però sempre quedaria alguna cosa d’aquestes reunions.  

També sembla que fer-se gran és un problema.
Creiem que és un problema, però no ho serà. Perquè automàticament la naturalesa fa meravelles. La societat s’anirà adaptant. Amb els anys que tinc he vist que la naturalesa posa altre cop les coses al seu lloc.

“Hi ha gent que ho necessita i que veu humiliant demanar la pensió de solidaritat. Per la federació no ho és”

¿Tenen coneixement de pensionistes amb problemes de subsistència?
M. B.: Entre els 8.000 jubilats n’hi ha de tota manera. N’hi ha que passen molt pobrament. Per això sempre estem atents per poder-ho millorar, ja sigui demanant ajudes als comuns o al Govern. Entre una cosa i una altra fem que aquesta gent arribi, no gaire amplament, al final del mes.
LL. S.: Hi ha persones en risc d’exclusió en aquest moment. Algunes fins i tot no poden ser ajudades pels serveis socials per una sèrie de limitacions que tenen les lleis amb caràcter social. Esperem que en futur es corregiran. Per posar-ne un exemple, hi ha una persona que rep 162 euros al mes, cuida un senyor diabètic amb el qual no té cap lligam afectiu. El dia que es mori aquest senyor aquesta persona no tindrà cap mitjà de subsistència perquè qui paga el pis i el menjar és ell. Com aquest cas en podríem explicar altres. És difícil dir de quanta gent es tracta, perquè alguns han marxat. Hi ha una persona que ha marxat a Tunísia. Amb la pensió pot viure ¿però quin és el drama? Que no veu els seus néts. Potser també hauríem d’evitar que al país passés això.
M. B.: Estem atents a aquestes situacions. El despatx de la federació (al tercer pis de Clara Rabassa) s’obre dimecres i dijous, de les deu a les dotze, i aquí hi som per atendre tots els casos.

Ofereixen orientació als associats.
M. B.: Així és. Però ens trobem que hi ha casos en què les persones són massa prudents. S’ho passen malament perquè no tenen el coratge de venir i dir: Sóc pobre, no arribo a cobrir el menjar. Som aquí per ajudar-les.
LL. S.: Per il·lustrar el que comenta el senyor Besolí, posaré un exemple. Un veí va comentar a una persona que vingués al despatx a omplir els papers per demanar la pensió de solidaritat i l’endemà em diu: “No els firmaré perquè el meu fill m’ha dit que no he de demanar caritat.” Jo li vaig contestar: “Vostè no està demanant caritat, vostè està demanant un dret.” Em consta que era gent que ho necessitava. El fill, amb algun problema mental, havia estat set mesos de baixa, i la mare rebia 300 euros de pensió. Van considerar que era humiliant demanar la pensió de solidaritat. Per la federació no ho és.