Pep Visa: “La societat civil s’ha implicat especialment amb el banc d’aliments”

El corresponsable del banc d’aliments de Càritas, Pep Visa, valora de forma molt positiva el funcionament de la iniciativa, que, un cop finalitzada la prova pilot, està donant servei a una seixantena de persones.

¿Quan va acabar el període de prova pilot del banc d’aliments i quin ha estat el procés que s’ha seguit un cop finalitzada aquesta primera etapa?
El període de prova pilot va acabar a finals de maig, tot i que nosaltres continuem tirant endavant el banc d’aliments. A mitjans de febrer vam començar i ens havíem proposat fer tres mesos de prova per veure la capacitat de gestió que teníem i fins on podíem arribar. La qüestió és que som molt poca gent, perquè hem de maximitzar els donatius que ens arriben i no és l’única feina que fem. Llavors, ha estat difícil asseure’ns després d’aquest període de prova per poder acabar de presentar les conclusions a la junta, de manera que encara no disposem de dades quantitatives.

¿Quin és el primer balanç que fan d’aquesta prova pilot? Sembla que ha estat una iniciativa que ha funcionat força bé.
Ha funcionat, perquè nosaltres partíem d’una gent que ja teníem a Càritas. Vull dir que aquest servei ja el donàvem, però des d’un punt de vista material. Nosaltres donàvem un val perquè els interessats anessin a un supermercat i poguessin comprar productes bàsics. No podíem comprar vi o tabac, per exemple. Llavors, vam pensar que podríem fer-ho a través de la recollida d’excedents dels supermercats per reduir aquest val i tenir un tracte més humà amb les persones que rebien aquest ajut. Intentar dignificar aquestes ajudes.
El que passa és que després s’ha girat la truita, perquè més enllà dels supermercats –que els tres que vam signar el conveni compleixen-, ens hem adonat que hi havia tota una sèrie de particulars que tenien aquesta inquietud de poder ajudar d’una forma concreta i que no tenien el mecanisme per fer-ho. I aquests són els que ens han nodrit de la base del que tenim al banc d’aliments. Són persones que han vingut, ens han demanat què necessitàvem, ho demanen en un supermercat i ens porten material de llarga caducitat, un fet que et permet tenir la tranquil·litat de poder servir a la gent durant més temps.

¿Consideren que la societat civil s’ha bolcat amb aquesta iniciativa o han estat reaccions puntuals d’alguns particulars?
Jo penso que la societat civil ha estat la que més s’hi ha implicat. Que és la mateixa societat civil que ho feia fa cinquanta anys. En aquella època, quan Andorra era pobra, hi havia una sèrie de persones que ho passaven malament, i les cases més riques o bé els donaven feina, per dignificar l’ajuda, o bé els donaven una part del que tenien al rebost. De fet, més que un banc d’aliments, som un rebost de la societat civil, que no sap a qui ha de donar aquest menjar i ens el dóna a nosaltres perquè el repartim entre les persones que ho necessiten. Això ja ho feien els nostres avis entre la gent que ho necessitava.

El projecte també serveix per donar sortida als excedents alimentaris. ¿Com està funcionant aquesta relació amb els supermercats?
Primer pensàvem que rebríem molt més menjar en estat crític, a punt de caducar. Però els supermercats afinen ara molt més, per la crisi. Nosaltres rebem els aliments el dimarts i els  entreguem el dimecres, així que podem tenir, com a molt, un aliment que caduqui el divendres. La resta de la caixa d’aliments està amb dates de caducitat molt més llunyanes. En certa manera, la tasca d’eliminar residus alimentaris ja l’han fet els supermercats, que filen més prim i no deixen que el material caduqui, per pura economia de mercat. Si ens vinguessin molts aliments amb aquesta caducitat límit ens suposaria una feina extra, mentre que el particular ens dóna un aliment de llarga durada i ens permet donar aquesta caixa d’aliments amb més seguretat.

¿I com s’ho fan per repartir els productes de caducitat pràcticament immediata, com ara els frescos?
Nosaltres vam preparar el lloc per arribar a tenir també frescos, però de frescos ens n’arriben molt pocs i hi ha una sèrie de mancances a la dieta que fan que els usuaris necessitin un suplement. El projecte compta amb una dietista que ens va dir el que necessitava una família segons el nombre de membres, i el procés és el mateix de sempre: la família va a la treballadora social de Càritas, que examina el cas i el deriva al banc d’aliments. Quan les famílies vénen, el dimecres al matí, a recollir el seu lot, no hi ha ni carn ni peix. Llavors, si abans li donàvem un val perquè es compressin tots els aliments, ara tenen un val més reduït per poder comprar al supermercat allò que nosaltres no els podem oferir, com ara la carn, el peix, els iogurts...
D’aquesta manera, amb el banc d’aliments pretenem aconseguir un canvi d’hàbits en l’alimentació. Segurament, quan només utilitzaven el val anterior, difícilment compraven cigrons o mongetes, mentre que ara, com que els ho donem prèviament, s’ho mengen. Aquesta és una altra de les funcions: reorientar-los cap a una dieta una mica més saludable. Si més no, intentar-ho. Vull dir que no només tenim una funció de donar menjar, sinó que intentem dignificar, educar i ajudar perquè les famílies s’administrin.

El banc d’aliments va començar amb deu famílies i es preveia que aquesta xifra s’incrementés després de la prova pilot. ¿Quanta gent se’n beneficia actualment?
En un primer moment hi havia deu famílies, que equival a unes trenta persones. Ara mateix no tenim els números exactes, però estaríem sobre unes vint famílies, unes seixanta persones.

¿Quines són les perspectives de creixement del projecte?
Ara mateix, les ganes hi són, i creiem que també hi ha les persones que ho necessiten, que poden venir des de les treballadores socials del Govern o del Comú. El que passa és que hem de canviar una mica la gestió, perquè fins ara l’hem personalitzat tant, ens hem implicat tant humanament amb cada família que ens agafa molt de temps. Llavors, hem de rendibilitzar allò que tenim, les persones que ho necessiten i el temps que hi podem dedicar. Cal una reestructuració, però això no només hi és en aquest projecte, sinó en qualsevol projecte, que cal anar modificant per ser el màxim d’eficaç possible.

Evidentment, no és el mateix donar aliments a deu famílies que a vint o trenta.
Més que donar, que jo penso que sí que podríem arribar a donar a més gent, és l’esperit. Vull dir que quan una persona et ve a demanar és perquè ja està a l’extrem, i acostuma a tenir una certa vergonya, quan de fet és una necessitat bàsica. I el que nosaltres intentem és dignificar aquesta donació. Que la persona no vingui pensant que ha de venir a demanar, sinó que com a persona tens uns drets i nosaltres te’ls donem. Així, la segona vegada, aquesta persona ja ve amb un altre esperit, i s’estableix un diàleg que els dignifica.

¿De quina manera es pot arribar a tots sense perdre aquest tracte humà?
Suposo que caldrà fer més partícip la societat civil i incentivar el voluntariat. Sense el voluntari nosaltres no podríem fer res, perquè tenim molt bona voluntat però hi ha molta més feina de la que humanament pots fer. Llavors, la funció del voluntari, en qualsevol projecte d’aquest tipus, és bàsica.
¿Actualment, quanta gent està treballant en aquest projecte i quina part són voluntaris?
De voluntaris n’hi ha dos, i després som dues persones més de Càritas que som els corresponsables del banc d’aliments. Però has de pensar que també ve d’un treball de dues treballadores socials que determinen si les persones que vénen requereixen un ajut o no. I aquest treball és molt més important que el nostre, perquè el treballador social és qui rep la persona, qui escolta els problemes i qui ens la remet perquè li oferim l’ajut concret. Allà on la gent aboca la seva història és a la treballadora social, que és qui determina si la persona necessita aquesta ajuda, i també d’altres. Nosaltres som la part amable del projecte, perquè som qui rep el menjar i qui el reparteix.

Tenint en compte que fins ara ja es repartien els vals per al supermercat, què considera més important del banc d’aliments, el fet de repartir aquests productes o bé la dignificació de la persona?
Donem molta importància al projecte perquè és l’alimentació de la persona. Però en tots els projectes que fa Càritas, el principal és la dignificació de la persona, que no se senti un exclòs o que està en una situació límit, sinó que està passant per una situació temporal i que si el dia de demà les coses li van bé, potser en lloc de ser una persona que ve a buscar menjar ens portarà una bossa d’aliments. Això és dignificar-los. I la segona funció de Càritas és la justícia, que moltes vegades no té res a veure amb la Llei. La nostra norma és que hem d’ajudar, i sempre que podem ho fem.

¿Quin és el perfil de les famílies que es beneficien del banc d’aliments? ¿Acostumen a tractar amb persones que es troben en situació de pobresa extrema, o bé amb famílies que no poden arribar a final de mes perquè no els arriba la nòmina?
Suposo que hi ha alguns casos de pobresa extrema, però una gran majoria són persones que abans podien accedir a tots els serveis bàsics, justets, però hi podien accedir. Ara, una vegada paguen el lloguer i allò més bàsic, els queda molt poc per poder alimentar-se. Llavors, és aquí on nosaltres intervenim.
Nosaltres ho hem vist amb el rober. Sembla que ara hauria d’augmentar la gent que ve a buscar roba. I no augmenta perquè la gent inverteix els seus diners en coses més bàsiques: primer pagaré el lloguer, perquè no em facin fora de casa; després pagaré l’alimentació, perquè si no menjo no puc treballar, i si em queda alguna cosa aniré a buscar una peça de roba. Jo penso que si la situació continua, aquells que ara estem ajudant com a pobres poden arribar a caure en la pobresa extrema. Ara mateix, no estem en aquesta situació, però estem al llindar, fins al punt que si s’hi arriba potser nosaltres sols no puguem abastir totes les necessitats.