Pilar Aláez: “No es pot confiar sols al turisme el ressorgir econòmic d’un territori”

L’abril passat, confessa Pilar Aláez, es va témer que tindria un any sabàtic. Finalment, l’estiu no ha estat tan dolent, gràcies a l’interès que el públic ha mostrat per conèixer el territori proper, el patrimoni cultural i la història de l’Alt Urgell. El 2020, entre les poques coses positives que deixi, serà el de fer que la gent descobreixi casa seva. Abans de sortir en estampida a trepitjar de nou el món.  

Guia patrimonial?
El concepte de guia turístic va tenir molt mala premsa durant una temporada, com si sols fossin comissionistes, els que et porten a fer compres i només buidaven una informació, sense anar més enllà, i la gent va deixar de contractar guies. Amb el temps hem evolucionat i intentem que les visites no siguin buidar dades enciclopèdiques, sinó que al participant se li remogui alguna cosa a dins, que després tingui el neguit de saber-ne més, voler entendre el món que existeix avui. Vull involucrar el visitant en la història que s’explica, sigui el patrimoni cultural o natural. 

Com es prepara les visites?
Cap visita és igual: portes les teves idees d’allò que vull explicar, però la gent intervé i canvies el discurs, o bé plou i canvies el recorregut. Necessito informar-me moltíssim, bevent també de la gent que tinc al voltant, des dels historiadors fins a la gent gran del territori.

L’Alt Urgell té un patrimoni molt ric?
A vegades ens omplim la boca dient que tenim una història brutal, i és cert, però a tot arreu hi ha història. El que ens fa especials és com vivim aquesta història. Actualment estem donant la importància que toca al territori. És a dir, explicant-lo al visitant més enllà de la informació que ell mateix pot trobar amb un smartphone. Amb visions dels historiadors o fins i tot vivències personals. 

M’acaba d’aixafar: pensava que aquestes contrades havien viscut una història particular, un territori de frontera dividit en tres estats. 
El lloc, com a comarca, és una unitat administrativa creada, mentre que el Pirineu l’hem de pensar com una manera de viure. Igual que les Terres de l’Ebre i el Maestrat. O d’altres territoris. Però aquí tenim un comtat i un bisbat d’Urgell que neixen aquí i que generen una de les situacions més especials que hi ha a Europa, que és Andorra. 

Com es reflecteix en el patrimoni conservat?
Tenim un monument estrella, la catedral, i un patrimoni etnològic que s’explica en diferents petits museus a la comarca. Les maneres de viure el món durant molt de temps no van ser les ideals per preservar el lligam amb els avantpassats.  I finalment tenim un carrer dels Canonges, que és una gran bomba històrica, el gran lloc on explicar milers de coses des de l’Edat Mitjana, i resulta que la societat ha anat abandonant el centre històric. Com a qualsevol ciutat on no hi ha un turisme efervescent. 

I el procés de gentrificació?
Podria passar, però ens han parat el món i potser trigarem. Jo això que la gent de les ciutats vingui a les comunitats de muntanya ho veig amb escepticisme. 

Tornant al patrimoni: és prou conegut?
No. Som els grans desconeguts. L’Alt Urgell ha estat un territori de pas durant dècades, el punt de pas cap a Andorra. En canvi, tota la comarca té uns llocs increïbles per passar una tarda, una setmana. 

Per exemple.
Repassem la comarca: en paisatge, la serra del Corb i la de Rumbau, al sud; a Organyà, la vinculació amb els dòlmens a la vall de Cabó o la col·legiata, un punt inexcusable de visita. Pujant, tot el patrimoni ramader i agrícola, la farinera de Montferrer, l’exploració de les maneres de gestionar la vida en cada moment. Finalment, arribar a la Seu, amb una gran quantitat d’esglésies romàniques i la visió natural. És impagable aquesta capacitat. Però desconeguda. 

Alguna feblesa personal?
La catedral. Però m’encanta Sant Vicenç d’Estamariu, és un lloc molt especial: el paisatge i les úniques pintures originals exposades al públic in situ.

Qui participa en les seves  visites? Propis o  forans?
Una mica de tot. Fa uns anys l’Ajuntament i l’Espai Ermengol va fer un projecte molt important, La Seu Medieval, per conèixer bé aquesta història. Va generar una ruta, va fer molta crida entre la gent d’aquí, i després va servir com un gran producte turístic. A banda, l’Institut d’Estudis Comarcals també va crear molt d’interès: si no coneixes el que tens a la vora, no ho estimes. Però també tenim molts grups forans, molts americans, japonesos, australians, encara que no ho sembli.

L’axioma que diu que vas a conèixer les piràmides...
Normalment és així, sí. Encara que estem canviant la dinàmica. Últimament s’apunten a un bombardeig. Que bé!

I quan ens alliberin?
Sortirem corrents cap a les piràmides, em temo. Però tant de bo es reservin uns dies per continuar per aquí. 

Es parla del turisme cultural com a palanca per projectar l’economia. Ho veu?
Ara fa set anys que estic en aquesta feina. Feia quatre visites. El salt ha estat exponencial, i sense massificar, sense aquesta sensació que passeges entre turistes, com al Born. Potser m’equivoco, però el món ha de canviar perquè arribi aquesta voràgine turística. Però per a mi el turisme ha de ser un dels potencials, no veig que es confiï sols al turisme el ressorgir d’un territori. 

Per què?
Perquè genera conflictes, situacions problemàtiques. Quan és un turisme resolutiu, que dona per a viure, és turisme de masses, no de baixa escala. D’alt nivell adquisitiu? Bé... Tu pots dividir el públic, per exemple, derivant-ne una part a zones de botigues de luxe; però la massa estarà, no pots fer que no vingui.