Diari digital d'Andorra Bondia
Simó Duró: “Amb els sobrants d’Andorra Telecom i FEDA, que es paguin més pensions”
Simó Duró: “Amb els sobrants d’Andorra Telecom i FEDA, que es paguin més pensions”

Simó Duró: “Amb els sobrants d’Andorra Telecom i FEDA, que es paguin més pensions”


Escrit per: 
Pepa Gallego/FOTO: Jonathan Gil

Al capdavant d’aproximadament 10.000 persones que conformen el col·lectiu de gent gran associada es troba Simó Duró. Ell posa veu a totes les reivindicacions que tiren endavant. Algunes van solucionant-se, com la dependència, però d’altres, com les pensions, són el principal punt de confrontació amb els que governen. A Andorra, assegura, hi ha gent gran que no té recursos. Duró proposa solucions. 

Comencem fent un balanç dels més de dos anys que fa que està al capdavant de la Federació d’Associacions de la Gent Gran. Quins titulars destaca?

El resultat no és gaire satisfactori, en el sentit que les autoritats no responen a les nostres peticions com haurien de fer-ho. Ara, pel que fa a converses sí que, sobretot amb el ministeri d’Afers Socials, hi ha un entaulament per a un treball, propostes i realitzacions futures que donaran i donen fruits. Sobretot en la qüestió de la dependència, que per a nosaltres és importantíssima. Una altra cosa són les pensions. 

Què passa amb les pensions?
La de les pensions és una qüestió de prestigi, humana, de respecte dels drets humans, perquè les persones han de viure dignament i efectivament. Aquí, a Andorra, hi ha persones que no poden viure dignament perquè tenen pensions d’entre 40 i 200 euros, algunes fins a 400 euros, i n’hi ha d’altres que tenen més sort.  Hi hauria d’haver un augment generalitzat de les pensions, que podria ser escalonat.

Què vol dir això d’augmentar les pensions de manera generalitzada i escalonada?
Hi ha persones que no tenen revinguts o patrimoni ni ingressos i estan obligades a demanar ajudes, i aquestes ajudes hi ha gent que les demana i n’hi ha que no. I a vegades hi ha gent que les demana i que no les necessita, i aquí sí que s’ha d’acusar els poders públics, en el sentit que hi ha tota una sèrie de lleis impositives que si les posessin a la pràctica i controlessin que no hi hagués amiguismes aquestes pensions no serien ajudades.  
Nosaltres col·laborem amb els nivells públics. En la federació no s’està gaire d’acord ni en la llei de la seguretat social ni en les lleis socials per resoldre els problemes del dia a dia. El que volem és que les lleis siguin més justes i respectin més la dignitat de les persones. Amb el Govern, exceptuant el ministeri d’Afers Socials, podem dir que hi ha un diàleg de sords. Pel que fa als grups parlamentaris, el que ha respost sempre i ha transmès els nostres missatges, que també formaven part del seu programa, és el Partit Socialdemòcrata. És el millor interlocutor. El Partit Liberal també ha entès les nostres peticions, però de moment els resultats no s’han fet evidents. 

Així que continuen amb l’increment de les pensions com una de les prioritats?
Sí, i l’altra és la depen­dència. 

Però en la qüestió de la dependència ja hi ha hagut grans avenços.
Sí, el que es vol és que qui vulgui anar a una residència que hi vagi i les persones que es vulguin quedar a casa i ho puguin fer, que s’hi quedin amb una assistència. Inclús ja s’ha dit que l’atenció domiciliària serà una cosa efectiva per als malalts terminals. Actualment s’està treballant i potser més a poc a poc del que convindria, però els assistents ja hi són i en calen més perquè les estadístiques fallen una mica. Amb el ministeri d’Afers Socials, amb el ministre i la secretària d’Estat i el seu personal, estem treballant de manera seriosa en tot el que fa referència a la dependència. 
Per tant, la dependència està solucionant-se, però no així la qüestió de les pensions.
En les pensions, com he dit abans, hi ha un diàleg de sords. Diuen que no hi ha cèntims, però això es pot resoldre fàcilment, és una decisió política. Vaig més lluny. Al meu entendre, i a l’entendre de gairebé la totalitat de les associacions de la federació, totes les persones que arriben a l’edat de 65 anys haurien de tenir una pensió mínima. M’explico. Per exemple, a Andorra dignificaria que totes les mares de família que no van cotitzar però que van tirar endavant els fills i no van ser cap càrrec per a la societat també fossin assimilades per cobrar una pensió. 

I tal com diuen que estan les arques de l’Estat, d’on s’hauria de treure aquest increment pressupostari per a les pensions?
Aquests cèntims s’haurien de treure dels estaments que manlleven per equilibrar els seus pressupostos. Parlo d’Andorra Telecom i parlo de FEDA.  En comptes de dedicar els diners a fer rotondes i edificis que al nostre entendre no tenen cap sentit, valdria més que els dediquessin  a les pensions. 

La proposta que les mares de família que no han cotitzat tinguin una pensió, quina resposta ha obtingut?
Se’ls ha dit i de moment no han contestat res.

I què opinen d’allargar l’edat de la jubilació?
Jo no puc dir ni que sí ni que no perquè no hem debatut aquesta qüestió. Però, personalment, diria a tots els que han complert els 65 anys que agafin la pensió perquè és el moment millor de la seva vida per a la independència. Perquè pots fer el que vols, i amb això vull dir que pots ser de gran utilitat a la societat i particularment a la família. Hi ha persones que no volen que vagin a jugar a cartes, per exemple. Però cuidar els nens és el millor que es pot fer, i si no donar ajuda social.

Quina és la salut social de la gent gran del Principat?
La salut social se la fa cadascú. Hi ha gent que està molt satisfeta de tot el que organitzen les associacions. Es troben en l’àmbit comunitari, es troben i juguen a cartes o fan treballs especialitzats, com treballs amb llana, creacions o pintura. Qui hi participa està satisfet. D’altres també troben satisfacció en les noves tecnologies. En resum, penso que gairebé tot està complert. Una de les coses que més agraden a la gent són els viatges i el ball, i també el teatre. Aquí encara hi ha feina a fer, però les associacions i els bancs hi treballen. Potser el que tenim com a assignatura pendent és organitzar-nos per a coses molt més serioses.

Quines són aquestes coses serioses per a les quals s’han d’organitzar?
Doncs, per exemple, hi ha comptables i persones que tenen un sentiment d’assistència, i d’altres que volen passejar. La qüestió és que ens hauríem d’organitzar per grups en l’àmbit associatiu. I que doni fruits. Per exemple, els comptables o aquells amb vocació política podríem ser ben bé un consell, com ja es va parlar amb l’associació d’exsíndics i de consellers, per als grups parlamentaris o els polítics. Només a nivell de consell. Podem participar en la política i en la societat, i en qüestions administratives. 

Quant a l’atenció social i  l’assistència sociosanitària, quines mancances detecten que té Andorra?
Pel que fa a la dependència, ja n’hi haurà una gran part que estarà satisfeta. El vessant assistencial i social sempre va lligat als centres socials; hi ha d’haver prou places. El que sí que hem de destacar és que s’ha de donar assistència a qui la necessiti pel seu estat però també pels seus ingressos. No s’ha d’ajudar econòmicament les persones que no ho necessitin. Són els que no tenen cèntims a qui s’ha d’ajudar. 

Vostè remarca que hi ha gent gran que cobra ajudes que no necessita? 
Hi ha persones que encara segueixen els criteris del passat, en què les lleis no preveien les rendes i el patrimoni. Ara diuen que ho revisaran. No és normal que a una persona que és rica se li pagui una estada a la residència de Sant Vicenç o a El Cedre de la mateixa manera que a una altra que no té res. 

I pel que fa a les residències, hi ha prou places?
No. Diguem que com que no s’havia instal·lat el sistema de l’ajuda de la dependència a la llar s’havia perdut la tradició d’assistir les persones a casa. Això de vegades era impossible, a nivell efectiu els descendents arraconen els ascendents, i d’altres no tenien més remei que anar a la residència, sense voler-ho (n’hi havia que sí que ho volien). La prova és que Sant Vicenç està ple, El Cedre està ple (i no parlarem ara de les mancances que es va dir que es corregirien i que no entenem) i després tenim Clara Rabassa, en què has de pagar molts diners, i ara tenim la residència Salita, que també. Però la Salita és nova i ja ve més de gust entrar-hi. 
El que penso que s’ha de fer és facilitar l’assistència a domicili als que es vulguin quedar a casa, dins de les seves possibilitats, i qui vulgui anar a la residència que hi pugui anar. I els que necessitin unes cures pal·liatives que a casa no se’ls poden donar, que ingressin a hospitals. 

Altres demandes més concretes de la gent gran encara estan per resoldre. Algunes sembla que se solucionaran, com eliminar el pagament avançat a la Seguretat Social dels actes mèdics, però no el cobriment d’especialitats com el podòleg.
És una petició que té més de cinc anys i sempre la fan passar amb històries. En l’últim consell que hi va haver es va quedar que al mes de març hi hauria una proposta. Alguns deien que era complicat perquè estem parlant de qüestions d’informatització i sembla que és un problema més de les farmàcies. Tots els ministres ja hi estaven conformats i l’actual, Carles Álvarez Marfany, va posar excuses. 
Igualment passa amb la podologia, a què tampoc es veu sortida. Però es tracta de prevenció i s’hauria de tenir un mínim de visites cobertes. És un projecte que ha quedat adormit. Si es compleixen els tractats internacionals i les obligacions per la seguretat social internacional molts problemes ja haurien d’estar resolts. I si falten cèntims, que es busquin. A la Seguretat Social li agrada molt recaptar. Critiquem que a una vídua li resten el 3% de la pensió i a més de la del seu marit mort. Això és afany de recaptació i poca sensibilitat.

 

“La solució és establir una pensió mínima de 1.000 euros per a totes les persones grans”

Quina és la principal preocupació que té avui en dia la gent gran?

La preocupació primera és tenir una bona qualitat de vida. La segona, no patir, i la tercera, veure que el seu entorn familiar i comunitari li dona satisfacció en el sentit de qualitat de vida.

Hi ha gent gran que no té recursos?
Sí, n’hi ha. N’hi ha que no en tenen i ho supleixen amb certes ajudes quan ells ho volen, però no tots volen demanar-les, per una qüestió de principis, de vergonya, del que sigui. 

Aleshores, què fan aquestes persones?
És veritat que cada cop n’hi ha menys, perquè els assistents socials moltes vegades són els que donen aquests ajuts i resolen els problemes, inclús directament en l’àmbit del Govern. 

Hi ha ara més gent gran sense recursos que abans?
Que hi ha gent sense recursos sí, però si n’hi ha més o menys no ho podem acreditar perquè no hi ha dades estadístiques, o almenys no les tenim. Però això té una solució.

Quina solució proposa vostè?
Pensions dignes mínimes per a tots. Per exemple de 1.000 euros. Això es traduiria en moltes menys ajudes i molts menys papers, perquè també s’ha de dir que l’administració té un afany de notaria. I el més trist és que moltes vegades perden els papers i això indigna. Amb aquesta pensió de 1.000 euros no es necessitaria tantes ajudes.

I com ho justifica en l’àmbit comptable?
Els socialistes ja van dir al consell que amb 550.000 euros es resoldria una partida de totes les ajudes. El problema que hi ha és que vas als ministeris i semblen uns nius de rates, per tot arreu surt gent.

Què vol dir? Que sobren funcionaris?
Menys persones dins dels despatxos, diria jo.

Què opinen de la reforma sanitària?
El ministre Álvarez es va comprometre a fer-nos arribar per escrit la contesta a les nostres demandes. D’això ja fa tres mesos i encara no sabem res. 
Pel que fa a la llei, ja li vam dir a Rosa Ferrer que aquesta ja era potser la 20a proposta que dormia al calaix i que era un projecte molt genèric, sense concretar, i només amb una aplicació per als diabètics o els que tenien problemes auditius. Els vam demanar també diàleg a totes les esferes.

En què els afecta?
Hi ha certes malalties que aquí no es poden tractar, i sempre lligant-ho amb la qüestió de la dependència, els que han d’anar a Barcelona haurien de tenir un lloc per poder pernoctar i un acompanyament. 

S’ha avançat alguna cosa pel que fa a les negociacions amb la Imserso per organitzar viatges?
És una de les qüestions que vam plantejar al senyor ministre d’Afers Socials 
també fa tres mesos, i encara no tenim resposta. 

Per altra banda, com va la coordinació entre totes les associacions?
Cada associació té la seva forma peculiar. A Ordino aquest serà el primer any que hi haurà una associació, era l’única parròquia que no en tenia. Totes funcionen bé i tenen el seu programa d’activitats, que ara entrarem al blog de la federació perquè es puguin consultar. També hi ha intercanvis entre associacions i activitats, gent que puja de Sant Julià de Lòria a Encamp i al revés. Aquest any volem reactivar el viatge a Roma que ens va quedar pendent. Perquè l’any passat el preu aconseguit potser era elevat per a tothom i aquest any buscarem un preu més assequible perquè hi pugui anar més gent.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte