Vicenç Mateu: “El síndic és com l’àrbitre d’un partit de futbol, tothom el critica”

El cas BPA ha marcat l’inici de la legislatura 2015-2019. Una realitat que no amaga el síndic general. Parla sense embuts i reconeix que donada la dimensió del fenomen va tenir la sensació que es passava d’un mandat a l’altre sense pausa. Assumeix que aquest assumpte ha alterat els plans inicials de Demòcrates per Andorra. No obstant això, hi ha un repte que es manté inalterable: l’obertura d’Andorra al món.

Segon mandat com a síndic general. Li preguntaria quina diferència hi ha respecte al primer mandat, però imagino que la resposta té un nom: cas BPA. ¿Com ha viscut tot aquest procés?

La meva apreciació subjectiva és que quan arribem al 2011 estem en un entorn de crisi i tenim una majoria molt gran. La conjunció d’aquests dos elements permet afrontar una sèrie de reformes que segurament formaven part de l’imaginari polític andorrà i que s’havien d’encarar un dia.  Vam fer una primera legislatura amb molts canvis afrontant temes molt importants com l’obertura econòmica, la reforma de la seguretat social, la posada en marxa de l’IRPF, la reforma de les pensions dels funcionaris i molts altres. Va ser una legislatura en què es va afrontar qüestions que feia molt temps que estaven sobre la taula i que s’havien anat posposant. Recordo que l’últim trimestre del 2015 en el Consell hi va haver un moment que teníem 41 assumptes a tràmit parlamentari, que són molts. Estàvem molt al límit. Pensàvem que transcorregut això en el segon mandat potser es podrien començar a recollir els fruits del primer i potser entraríem en una situació més tranquil·la. I és clar, tot just començar ens trobem amb l’afer de BPA i canvia totalment la situació. Subjectivament vaig percebre com si el tall entre les dues legislatures no s’hagués produït. 

Al marge del cas BPA, de què ja tindrem temps de parlar, abans m’agradaria saber quin creu que és el principal repte d’Andorra en aquest mandat.
Penso que el principal repte és continuar el procés d’obertura econòmica i de sostenibilitat i transparència. Una de les màximes del Manual Digest diu que els camins interns han d’estar nets, però en canvi als camins que van i vénen de l’exterior si hi ha rocs no passa res. La percepció que tradueix aquesta màxima és que en el que ha estat Andorra al llarg dels segles tots els mals podien venir de fora i, aleshores, com menys contactes tinguessis amb l’exterior molt millor, perquè el contacte amb el món podia ser percebut com una amenaça. I crec que estem en una fase de transformar totalment aquesta mentalitat, que d’altra banda és una mentalitat de muntanya, de persones desconfiades i que durant molt de temps van fent l’andorrà vivint al marge. 
Vivim en un món global on ni que volguéssim no podem dissimular que hi som i, per tant, estem canviant aquesta mentalitat. I això vol dir accentuar la transparència, jugar amb les cartes sobre la taula i voler competir en igualtat amb la resta de països a partir de la nostra capacitat de fer les coses bé. El gran repte és aquest, l’obertura al món, la capacitat d’oferir Andorra com un lloc atractiu per invertir, per dur a terme projectes que creïn riquesa, per confiar en la gent del país, que des de casa seva puguin treballar per a tot el món. Al costat d’això hi ha projectes secundaris com la reforma sanitària, la reforma de les competències i transferències i la reforma de l’administració. 

¿Com es conjuga el paper de ser síndic general de tots i a la vegada estar integrat en un grup polític?
És una qüestió que es va debatre quan es va fer la Constitució i al final es va optar per la situació actual, en què el síndic i el subsíndic formen part dels 28 consellers i els correspon votar. S’intenta fer el millor que es pot, però no sempre és fàcil.
Formem part del grup parlamentari i assistim a les reunions del grup demòcrata, i dónes la teva opinió quan s’ha de decidir. Al costat d’això hem d’actuar al més neutralment possible i en favor de la institució, i això vol dir en favor de la totalitat dels consellers generals. I ho dic perquè a vegades això et porta a haver-te d’enfrontar o marcar uns certs límits, per exemple, amb el Govern. És un clàssic de tota la vida que les relacions entre el búnquer del Govern i el tossal, que és on estaríem tots nosaltres, no són mai del tot fluides. A Sindicatura el nostre deure és defensar la llei i el reglament del Consell General i, en el marc de la llei, els drets dels consellers. S’han de concedir les pròrrogues als consellers generals, no s’ha d’abusar del procés d’urgència, etcètera.

Precisament, en aquest sentit tinc entès que en alguna junta de presidents ha tingut enfrontaments amb el cap de Govern sobre el funcionament de les sessions de control al Govern o quan vostè reclamava que entreguessin als consellers generals la informació que demanaven en relació al cas BPA.
Això és així, però no és excepcional. És més aviat la norma; el que passa que són coses que acostumen a transcendir poc. La lògica del Govern o la lògica de la majoria sovint voldria que els ajudéssim, però els hem d’ajudar a ells i també els altres. Nosaltres no podem actuar de part. El síndic és com l’àrbitre d’un partit de futbol. Nosaltres intentem prendre les decisions de la manera més neutra i objectiva que podem, i sovint som criticats perquè, com un àrbitre en un partit de futbol, mai no plou a gust de tothom. De vegades també ens equivoquem ja que som fal·libles. 
Si et critica l’oposició transcendeix, però moltes de les crítiques que tenim a vegades són del grup de la majoria. Per exemple, a l’hora de donar pròrrogues a l’oposició, ens diuen per què els en donem perquè ens asseguren que ja han tingut temps per mirar-ho i que ho estan fent com a maniobra dilatòria. I no podem entrar en judicis d’intencions. En la mesura que pensem que els projectes poden tirar endavant adequadament sempre intentem, davant del dubte, jugar a favor del dret del conseller. 

Lligat amb aquesta qüestió, un dels temes delicats que ha hagut de tractar és la sol·licitud d’empara dels consellers generals de la comissió especial de BPA en relació a les presumptes acusacions que es van fer des de l’INAF en el sentit que informació d’aquesta comissió hauria estat filtrada per un conseller i utilitzada pels socis majoritaris de BPA per presentar una demanda contra el Govern. ¿Quines gestions ha fet per donar resposta a la sol·licitud d’empara? ¿Es parlava inclús de portar els fets a la Fiscalia?
A mi em van demanar l’empara, el que passa és que tornem al mateix. Però jo puc fer el que puc fer. No puc fer qualsevol cosa, només puc fer el que em permet el reglament del Consell General. I, per exemple, quan un conseller em demana empara davant del Govern el que faig és enviar una carta al cap de Govern posant-lo en coneixement que aquell conseller general m’ha demanat empara, a veure si pot modificar la seva actitud perquè els seus drets siguin respectats. 
I en aquest cas és el mateix. Se’m demana l’empara per coses que s’haurien tractat en la comissió amb un deure de confidencialitat (que no és específic d’aquesta comissió perquè no es va dotar d’un reglament diferent per a ella mateixa) sobre una qüestió especialment sensible. Semblaria que alguna cosa que es va dir en el si de la comissió s’hauria utilitzat després en la demanda feta contra el Govern, i això potser hauria sortit d’algun conseller que no hauria mantingut el deure de confidencialitat. ¿I què fa el síndic? Enviar una carta a tots els presidents i vicepresidents dels grups parlamentaris recordant-los el que diuen alguns articles del reglament del Consell General, com l’article 5, del deure de disposar d’informació, però també l’article 7 o el 8, que és el deure de confidencialitat.
El que passa és que és un terreny una mica ambigu. Aquesta confidencialitat, ¿fins a on arriba? ¿Hi ha deure de secret? També vaig enviar una carta a l’INAF demanant si em podia precisar un paràgraf que inclou en una de les notes que envia a la comissió, en què fa notar que s’hauria utilitzat aquesta informació en la demanda contra el Govern. I no faig res més.

I portar-ho a la Fiscalia, ¿com havien suggerit alguns consellers generals?
Algú em deia que podia cridar al despatx els consellers generals de forma individual. Sí que ho podria fer, però al final som persones adultes i jurades. Al final, a mi personalment em fa vergonya o pudor haver de dir als consellers el que han de fer i donar lliçons com si fóssim al col·legi. ¿L’altra alternativa era que el síndic portés a la fiscalia una suposada filtració perquè el fiscal investigués a dins del Consell General? Em sembla que difícilment la traducció de la demanda d’empara podia anar més enllà del que jo vaig fer. 

Sí, però els fets són molt greus. ¿No ho creu?
Sí, però per acusar un conseller en concret hauries de poder demostrar primer que allò que va aparèixer en la demanda només es va poder obtenir si s’havia estat a dins de la comissió o no, per exemple, mitjançant notícies recollides a la premsa a l’endemà. També podries dubtar o encausar el personal del Consell General o dubtar de tot el camí que hagués pogut fer el document. A mi em sembla força complicat, tot això.

També ha rebut queixes de l’oposició perquè no s’ha acceptat que es faci una sessió de control al Govern en el període de fora de sessions tal com demanaven. El grup parlamentari liberal va fer constar en acta aquesta negativa. 
La interpretació que jo faig del reglament crec que és la correcta. Les preguntes estan pensades per als períodes d’entre sessions i els articles 130 i 131 sempre fan referència als períodes de sessions. Em diuen que enlloc no diu que no es puguin fer fora del període d’entre sessions. Potser sí que no ho diu, però sembla que l’esperit del legislador està més aviat orientat a això. La meva intenció i la meva voluntat no ha estat mai utilitzar el reglament per perjudicar un conseller general, ja sigui de la majoria o de l’oposició. Penso que la política s’ha de fer d’una altra manera i no a través d’aquestes qüestions.

“Sobre l’acord d’associació el grup liberal expressa uns temors dels sectors més conservadors”

¿Quin paper ha de tenir el Consell General en la negociació de l’acord d’associació amb la Unió Europea?

L’encaix d’Andorra a la Unió Europea és una qüestió que tenim al damunt de la taula des de fa una pila d’anys. Es fa difícil pensar en una situació de statu quo perquè al final tant Andorra com la mateixa Unió Europea van movent-se. No són dos entitats estàtiques i van evolucionant. També hem de veure com evoluciona Europa en els anys a venir, però si no hi ha daltabaixos l’horitzó que tenim és forçosament el d’una convergència amb la Unió Europea que acabi agafant la forma que més convingui a les dues parts. Si mirem els canvis que ha anat assumint Andorra en els darrers anys, la nostra legislació ha fet passos de tal manera que allò que ens diferencia o ens separa d’Europa cada vegada és menor. Avui en dia tenim un sistema fiscal molt semblant a les figures dels països europeus. El procés de convergència és molt gran. Tenim les línies vermelles, que s’hauran de posar sobre la taula per veure com es poden negociar: els monopolis d’Estat, la circulació de persones, etcètera. En aquest acord d’associació el que hauríem d’aconseguir és que els ciutadans andorrans poguessin ser considerats en l’espai europeu com ciutadans comunitaris amb els mateixos drets i deures, i que les empreses andorranes poguessin desenvolupar-se sense traves al mercat interior europeu. El rol del Consell General és un rol legislatiu, de control del Govern, on potser és més fàcil que hi hagi pactes i diàleg entre les forces polítiques, però la política exterior constitucionalment correspon al Govern de dirigir-la. Cada institució ha de fer la feina que li correspon.

¿Com valora que el grup liberal no s’hagi afegit a l’acord polític per avançar conjuntament amb l’acord d’associació?
El que penso és que el grup liberal tradueix o recull un cert temor d’una part de la societat andorrana que potser ha estat una de les seves senyals d’identitat o una proposta precisament davant de la societat andorrana en les eleccions generals, un cert dubte o una certa por davant del que Europa ens pot portar i a la vegada allò que ens pot prendre o a què ens pot obligar. Potser és una qüestió de tenir una posició de més reticència. Jo, quan he sentit declaracions dels dirigents del grup parlamentari liberal, no he sentit que estiguin en contra d’un acostament a Europa, sinó que poden dubtar de l’enfocament i volen que es disposi de la informació necessària. Voldria pensar que és una prevenció davant d’una negociació que no condueixes tu en primera persona perquè correspon al Govern de fer-ho i que expressa uns temors de part de la societat andorrana o dels sectors més conservadors. 

¿Creu que la posició dels liberals és estratègia política per conservar el seu electorat o respon a un convenciment real dels dubtes sobre l’acord d’associació?
No ho sé, no puc entrar a jutjar la seva posició. Suposo que el Partit Liberal defensa el que creu que és millor per a Andorra. Potser només és únicament una qüestió de grau, de posar en primer lloc el dubte sobre els beneficis que això pot aportar, i potser d’una confiança més gran en la possibilitat de mantenir l’statu quo. I potser altres partits no tenen tanta por davant d’aquest canvi, pensen que és necessari fer aquest salt per, d’una forma més decidida, jugar un nou joc, i a la vegada tampoc no hi ha gaire alternativa i necessàriament el camí és aquest.